Concursos

(Publicada a La Comarca el 11 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

Carles Terès

Toponímia urbana

(Publicada a La Comarca el 9 de desembre del 2016)

L’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya han engegat un ambiciós projecte per a recuperar i posar en valor la toponímia de les nostres viles. El Govern d’Aragó, recentment, també ha iniciat un programa de recollida a tot el territori aragonès. Un llegat cultural que a poc a poc es va perdent perquè van morint les generacions que encara conserven els noms antics i populars referits al territori i així, si no es posa remei, es va diluint un patrimoni immaterial de gran interès cultural, on es conserva la nostra llengua més autèntica. En el cas de la toponímia dels nuclis urbans de les viles és important la seua recuperació perquè a través dels noms del lloc podem arribar a conèixer el nostre passat històric i l’evolució del seu urbanisme. Tenim molts exemples de carrers o places de les nostres poblacions que han recuperat la seua original toponímia que descriu o evoca elements ben singulars, alguns d’ells ja només conservats en el record o a través de la documentació històrica. Tenim carrers: del Castell, del Raval, de l’Hospital, de les Eres, del Pou, de la Bassa, del Palau, de la Font, de la Sèquia, del Molí, del Trinquet, dels Freginals, del Forn, Vilaclosa… I places: Nova, Major, de la Creu, del Deume, de l’Església, Vella, del Calvari… O bé topònims que indiquen característiques del traçat urbà. Carrers: de Baix,  de Capdevila, de la pujada al Castell, de Dalt, de Soldevila, Replà de la Campana, del Riu, de la Costa, Llarg, del Bonaire, del Mig, del Clot, Pla, Alt, del Collet… Recuperar els noms populars i tradicionals dels carrers i places de les poblacions significa respectar i donar importància a la nostra història -no cal inventar-se nous topònims que no tenen cap relació amb el nucli urbà- i això és el que pretén el nou projecte impulsat per la Comarca i ASCUMA i que ha començat a constituir grups de treball a diverses viles del Matarranya per recuperar, documentar i situar els topònims municipals.

Carles Sancho Meix

La difícil relació entre Mozart i el públic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 desembre de 2016)

Mozart tenia 30 anys  al 1786. Estava en plena maduresa creativa. Tothom està d’acord en que aquesta data inaugura les últimes grans creacions del geni de Salsburg: les tres darreres simfonies, les últimes peces camerístiques, els últims concerts per piano, les peces mesòniques, el Rèquiem, l’Ave verum, el concert per clarinet o les cinc grans òperes finals.

Tothom està d’acord en que els millors concerts per piano són el últims, però en la seva època Mozart va anar perdent clientela un darrere l’altre, res a veure amb els èxits dels concerts anteriors. Les òperes finals van evolucionar de l’èxit de les Noces de Fígaro (malgrat que “tenia massa notes”) al desconcert que produí  Don Giovanni, al fracàs (com ara) de La Scuola degli amanti, més coneguda com Cosí fan tutte, o a l’oblit i incomprensió (com ara) de La Clemenza di Tito. És cert que La Flauta Màgica va ser un èxit, però a un teatre popular, diguem-ne de barriada.

El públic de la època il·lustrada i pre-revolucionaria no va comprendre massa bé les innovacions mozartianes.

El públic d’ara tampoc. Tant els auditoris simfònics com els grans teatres d’òpera estan pensats per al repertori romàntic. Els millors concertistes de piano i violí no toquen Mozart. Els grans directors no dirigeixen Mozart. Les estrelles del cant (Flòrez, Kauffman, Netrebko, Garanca) no canten Mozart. El públic operístic espera molt més (i és molt més crític) del “bel canto”, de Verdi, Puccini, Wagner o Richard Strauss, que del geni austríac. Les òperes de Mozart no apassionen massa als països mediterranis. Gairebé mai venen amb repartiments de luxe. Fins i tot una abonada del Liceu les va definir com “operetes”. Curiosament el públic tampoc se molesta gaire si el “cast” és mediocre. Mozart és el millor només de boca. Com en la seva època, ni l’òpera de la Llibertat (Don Giovanni), ni la de la Igualtat (Les Noces), ni la de la Fraternitat (Flauta Màgica), ni la de la posada en solfa de les tres coses (Cosí) troben el seu lloc entre el públic. Caldrà esperar millors temps per donar la raó als saberuts musicòlegs o al Salieri d’Amadeus.

Antoni Bengochea

Trump, i entendre la @masaenfurecida

(Publicada a La Comarca el 2 de desembre del 2016)

Estats Units té nou president. Trump, contra tot pronòstic, ha vençut a Clinton, la cara més burocràtica i armamentista dels Demòcrates. Però també ha vençut tota la gent d’ordre del seu propi Partit Republicà.

Ja s’ha dit molt sobre l’extravagància i el radicalisme de Trump, com que perseguirà i emmurallarà tot rastre mexicà als States.
I el cas Trump no és cap excepció. Són molts que lliguen l’empobriment de la classe mitjana mundial, per la radicalització dels efectes del capitalisme, en lo seu estat permanent de descontent. Diuen que això ha portat a la massa enfurida a trencar en lo sistema, ja sigue en Trump a EUA, l’emergència de l’extremadreta a tota Europa, les noves esquerres a Grècia, lo Brexit anglo, los nous partits a Espanya, o el sobiranisme aquí al costat.
En tot cas, també als científics socials se mos ha posat en l’ull de mira: no n’hau encertat ni una, collons!, mos diuen. I poques enquestes havien pronosticat lo triomf de Trump, l’èxit del Brexit, lo NO dels colombians al procés de pau en les FARC, la renovació de la majoria a Rajoy, o el fracàs del sorpasso d’Iglesias a(l posteriorment marginat) Sánchez. En fi, que per més que la ciència social sigue més complexa que les naturals, als científics socials també mos cou.
I és que predir el resultat d’unes eleccions o els cracs de la borsa és més complicat que pronosticar una tronada. Pronosticar què farem los humans afecte directament al que finalment farem, perquè saber què pot passar mos fa canviar el nostre comportament. Si per exemple tenim les capacitats de l’omnipresent i sabem a ciència certa qui guanyarà les eleccions, acte seguit que ho comuniquem, aquells a qui no agrade gens eixe candidat, enlloc de decidir votar el seu partit afí, però més minoritari, decidiran votar-ne un en lo que tenen menys sintonia, però té més possibilitats de guanyar. I el pronòstic ja s’ha trencat. Un comportament paregut si pronostiquem que un banc caurà, o que unes accions pujaran la setmana que ve, o qualsevol pronòstic d’una ciència sobre el comportament humà. Per contra, si com l’omnipresent, sabem que una tronada portarà molta aigua, per més que fem o no fem lo pronòstic, los núgols no deixaran de portar aigua. Caos de tipus 2, li diuen.

Natxo Sorolla