L’olivera del Barranc Fondo

(Publicat a La Comarca 4 de novembre del 2016)

A casa nostra sempre hem estat orgullosos de ser propietaris al Barranc Fondo. Allí, a lo més estret de la riera, entre la cova Taulera i l’Assut de la bassa del molí Siscar, teníem i encara devem tindre una olivera sevillana centenària, en més soca que rames i tant poca terra que ni es podie llaurar en un ruc a polligana.

Un bancalet mínim que el Manga de Bellmunt, que ere pastor, abans de la Guiarra li va trocar al meu agüelo per una ovella. Una finca insignificant en lo econòmic, però plena de significats i emocions quan el pare, cada any a raders de setembre des de la Plana de les Àguiles, allí damunt dels cingles, s’esmunyia per un baixador que només ell coneixia per collir una cistella d’olives verdes. Ere cosa d’un matí entre anar i tornar; i com al fons del barranc també creixien figueres que no eren de ningú, acabave d’omplir la cistella en uns grapats de figues que assecàvem al canyís i mos menjàvem anant a les olives.
En aquella època d’abans dels tractors i la televisió, quan no s’havien extingit del tot els gats cervals, pels pujadors, sendatalls i coves del barranc encara estaven calentes les petjades dels maquis, com aquell masover desgraciat que van matar els franquistes a les afores de la Codonyera. Imagino que els esquirols que vèiem de xiquets per les rames dels olms del molí, encara habitaran els vells lledoners que ara envolten les ruïnes d’un casalici, al que està lligada la memòria del nostre poble, on vivie gent tant curiosa com Manuel Julve, fill del moliner, que a la parets del molí va deixar escrit en lletres majúscules un conegut acròstic llatí, idèntic al que es pot llegir actualment a una vil·la romana de l’època republicana, descoberta pels arqueòlegs al soterrani de la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma:
S A T O R
A R E P O
T E N E T
O P E RA
R O T A S

Tomàs Bosque