La Barcelona caduca

(Publicada a La Comarca el 30 de setembre del 2016)

Els vents renovadors, aperturistes i adaptats al segle XXI que se suposa que han arribat a l’Església amb el papa Francesc s’estampen contra les portes de la catedral de Barcelona.

Un cartell adverteix al cap de l’escalinata que condueix al temple que no es pot entrar amb els muscles o els genolls al aire, una norma perfectament alineada amb el moralisme més ranci. La regla, justificada per un suposat decor obligat en les visites al monument, no s’aplica en cap de les altres esglésies del mateix estil, de la mateixa època i de la mateixa confessió que esquitxen el barri Gòtic barceloní. Així, el passat agost, una xica del Matarranya que coneixie per primera vegada la Barcelona turística, oberta al món i cosmopolita es va haver de resignar –en vaig ser testimoni– a passejar pels voltants del monumental edifici perquè els guardians de la moralitat que vigilen totes les portes li van impedir l’accés. Els seus pecats eren una samarreta de tirants i uns pantalons curts. L’alternativa ere sotmetre’s a l’abús i, com feien algunes dones, comprar un ‘pareo’ a les venedores que ofereixen esta mercaderia a l’entrada. L’absurda i caduca prohibició té el regust de rigorismes religiosos que, en altres llocs, imposen, en la seua màxima degeneració, el maleït burka. Resulta incomprensible com l’administració –l’Ajuntament, la Generalitat o qui siga competent– permet que un monument probablement restaurat i mantingut amb diners públics aplique una discriminació tan absurda i desfasada per al seu gaudi. Pot ser l’arquebisbe baixaragonès Juan José Omella tingue alguna cosa a dir al respecte o, potser, alguna administració li haurie de donar un toc al prelat per a que es done per al•ludit.

Lluís Rajadell