De les catifes d’Aiguaiva a la Codonyera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de setembre del 2016)

El diumenge passat vaig visitar Aiguaiva, era la Festa del Misteri de San Agustí, la més gran de la vila del Bergantes. A trencar d’alba surten els aiguaivans als carrers del poble per marcar els espais i després, manipulant amb mota cura les serradures de colors i la fina escaiola, resseguir dissenys i plantilles. Els resultats són unes vistoses i artístiques catifes –més d’un km– sobre el paviment, que, vorejades de sanefes, s’estenen entre l’al·legoria, el simbolisme i les figures realistes. Tot un plaer per la vista, Un treball de tantes hores abans de la festa i la seua plasmació el mateix dia 28 d’agost és el fruit de l’entusiasme, la col·laboració i coordinació de tot un poble, de xics, de joves i de grans, de tots. Cal recordar que Aiguaiva sencera, amb la seua plataforma “Lo Bergantes no es toca” s’oposa a la construcció de la presa sobre el Bergantes. Un poble unit i il·lusionat, un alcalde jove i progressista i uns activistes culturals i del medi ambient, són l’explicació d’allò que ara és Aiguaiva.

Camí de tornada i albirant, des de la Torre, el meu poble, la Codonyera, em va passar un flash per la ment sobre la minsa o quasi nul·la col·laboració entre els joves i persones grans de la Codonyera en els assumptes col·lectius, sobre la desculturització progressiva de les festes i la setmana cultural, sobre la manca de disponibilitat envers els problemes comuns. Tot un reguitzell d’actituds poc positives. En arribar al poble un tuf de purins o dels propis porcs de les granges que estan tocant la vila, no ajudava pas a passar uns dies d’estiueig i menys encara a comprar-se casa a la Codonyera. I per arrodonir el desfici, al campanar sonaven les dues de la tarda. Dues vulgars campanades que res tenien a veure amb les de la Valera, fosa l’any 2014 per a fer l’actual. La Valera, de 163 anys, tenia una esquerda que s’hagués pogut soldar mantenint el seu magnífic so original o almenys deixar-la com a obra històrica i artística. De res van servir els consells. I per a més inri se’m va acudir pensar que algunes famílies de la Codonyera estarien dinant en aquells moments, menjant-se, tal vegada, ensiams, patates o tomàquets, regats amb les pestilents aigües fecals o residuals de la bassa del Cànem. On són els responsables sanitaris i del medi ambient? Per a què serveixen les lleis? Tant de bo estigués errat en tot el que he dit del meu poble…

José Miguel Gràcia