Del meló d’aigua a la “sandía”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’agost del 2016)

Fruita mediterrània, lo meló d’aigua dóna frescor dolça a l’estiu, present des de sempre als nostres horts i taules. A la Franja d’Aragó i a València esta denominació subratlla la quantitat de líquid. Però en té d’altres: meló d’Alger, indicació probable d’a on venien les seues llaors —Uiquipèdia, “L’enciclopèdia en valencià”, senyala l’origen a Sudáfrica—, igual que meló de moro, que ademés de la procedència nord-africana indica oposició al meló de cristià o blanc, també conegut com a meló d’olor. A Catalunya predomina síndria, que ve de l’àrab sandiya. En fi, a les diferents zones de cada domini lingüístic, s’observa una constant variació lèxica, sobretot en paraules d’ús comú, noms d’animals, vegetals o d’accidents geogràfics que designen la realitat més pròxima i inclús fan generals les variants locals (com bresquilla, que és una espècie de préssec). La diversitat de cada llengua és signe de riquesa i vitalitat.

Últimament, s’escolta entre els franjolins sandia, calc evident del castellà i potser, alhora, un intent de diferenciar lo meló roig del blanc, que ha acabat sent-ho per antonomàsia, sense cap complement. És una tendència preocupant al català franjolí, que es van castellanitzant a poc a poc entre parlants de totes les edats. Les paraules que tenim: dies de la setmana, mesos, colors, objectes d’ús quotidià…, a part del vocabulari sobre l’entorn natural. I les que mai ham tingut ni incorporarem: topònims llunyans, substantius abstractes, cultismes i neologismes. No és un ampliació sinó una substitució dels vocables propis, dissolvent la llengua per dins, engolida per una altra, mentres es mantenen encara les estructures gramaticals amb alguns lapsus morfològics (al gènere gramatical, a les formes verbals). Este procés intern s’anomena “galleguització”, i el patís lo català d’Aragó, llengua depresa oralment i condemnada a la marginació social per les pors polítiques a la norma lingüística, que ha de ser una i que no coneix ideologies. “Que bo lo meló d’olor, que bo lo meló d’Arger” canta el favarol Àngel Villalba a les seues Coples de ronda, lletra contemporània en vies de convertir-se en un arcaisme.

María Dolores Gimeno