Tractament de respecte

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2016)

El perspicaç lector se n’haurà acatat que després d’alguns anys de “quasi-ignomínia” dels familiars apel·latius “tio/tia”, últimament los “realities” televisius els han posat de nou a la palestra. Així, expressions com ara “Si, tio; t’ho dic de veres, tio” van que volen pels platós. I se n’abuse fins a l’avorriment.

Però no vull parlar d’eixos “tios” desprestigiats, fills d’un vocabulari absolutament elemental. M’estimo més fer-ho d’aquells altres de tractament de respecte i consideració que es donaven, no fa molts anys, al sogre i a la sogra, i també a les persones d’edat avançada de l’estament humil, encara que no foren parents de qui els anomenave. I en parlo perquè este tractament corre greu perill de desaparició a l’haver entrat en decliu.
Esta clar que la societat i els seus valors han evolucionat molt en los raders anys, i que l’expectativa de vida s’ha allargat fins a extrems inimaginables fa unes poques dècades. Això ha motivat que les persones anhelem que es fage realitat el somni de l’eterna joventut. Per tal causa n’hi ha moltes que detesten el tractament de tio/tia anteposat al nom propi, en considerâ’l una antigalla, un atribut reservat exclusivament a les persones d’edat més avançada. I com que elles no s’hi senten, velles, tenim lo cas de venerables nonagenaris que rebutgen amb contundència eixe tractament. La qual cosa provoque que es vage perdent tan secular costum.
Evidentment, acceptar o no els tractaments de respecte i consideració és una qüestió molt personal. Però a mi, i a la meua generació, i a les anteriors, se mos va educar en el respecte als majors. I una forma de mostrar-los-ho ere tractant-los sempre de vosté i anteposant al nom el tractament tio/tia.
Serie una pena que desapareguere per a sempre una altra de les actituds amb la qual manifestem la nostra mentalitat i la nostra manera de ser com a poble, com a cultura. Ara, està clar que si els propis majors no ho accepten, per molt que mos esforcem no hi haurà res a fer.

José A. Carrégalo