Moses und Aron, l’impossible comunicació de la veritat

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2016)

De quan en quan tenim la sort d’assistir a veritables esdeveniments artístics. Això ha succeït a Madrid amb la representació de l’òpera d’Arnold Schönberg “Moisés i Aaró”. Aquesta extraordinària creació musical la va acabar “her Schönberg” l’any 32 del segle passat a Barcelona. En realitat va restar inacabada, ja que faltava per musicar un acte, però el senyor Arnold no li ficà mai música. Després de la seva fructífera estada barcelonina, Schönberg va tornar a Berlín, on només va tindre temps de constatar que el nou govern nazi l’havia expulsat del conservatori, ja que aquest senyor tenia dos grans pecats: un original: era jueu; l’altre mortal: feia música que en deien degenerada. Aviat va fer les maletes, i es va establir als Estats Units per sempre.

Del primer pecat la història ja l’ha absolt, però del segon (del musical i artístic) el públic i la societat encara el considera imputat. La societat i la cultura actual no està d’acord amb la prohibició d’aquesta música, però sembla compartir els mateixos gustos que el nazisme, ja que afirma que no té ni ritme, ni melodia, ni harmonia (així m’ho va dir una amiga meva) i que “aquesta música de cassoles” és inoïble. “Moisés i Aaró” està considerada per la musicologia una de les cinc òperes més importants del segle vint, i de les vint o vint i cinc de la història. En canvi ocupa el ridícul lloc 275 de les més representades actualment.

Aquesta creació (testimoni artístic del compositor) tracta de la dificultat de comunicar les veritats (conceptuals, artístiques, filosòfiques, etc.), sense alterar-les, edulcorar-les o mistificar-les, i la música atonal és imprescindible pel seu desenvolupament i comprensió i aporta un dramatisme únic (com una gran “performance”). Una gran música i un gran espectacle. La orquestra i el cor del Real van ser a l’alçada, i el públic va aplaudir de debò. Al Liceu de Barcelona (on segueixen tenint un deute amb Schönberg), en canvi, continuen amb el repertori de sempre (el que agrada a la gent) perquè s’ha de recuperar el dèficit i no estan per “aventures intel·lectuals”.

Antoni  Bengochea