Descobrint Teruel

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de maig del 2016)

Avui farem un viatge pels temps passats. Retrocedirem a l’any 1967, per a mi època d’estudiant intern al Col·legi dels Escolapis d’Alcanyís. Època d’estudiar, de fer esport, d’escoltar música, Època del Batxiller, de la OJE (Organización Juvenil Española) i dels Beatles, entre moltes altres activitats i aficions.

Estes tres activitats principals enunciades van anar lligades per a que descobrís la nostra llunyana capital i que a partir de llavors, formés part del meus millors records inoblidables. Fou un cap de setmana a la sortida de l’hivern. D’Alcanyís, l’equip representant de la OJE en el que jo jugava a “baloncesto” i a “balonmano”, vam sortir amb autobús per arribar a Teruel ben entrada la tarde-nit. Passat l’“acueducto” vam accedir directament a la Fonda Utrillas. Teníem aires de campions. Vam sopar los “bocates” que mos havia preparat “la cocinera” del col·legit i allí va començar la festa.

Com si fos lo paradís i tot fos possible, en acabar de sopar vam anar a donar una volta pel “Teruel” nocturn i llavors misteriós. Teníem tretze anys però mos sentíem homes i, a més, ho volíem ser. En un no res vam fer cap a la Plaça del Torico. Realment a tots mos va sorprendre i vam entendre perquè l’anomenaven amb aquell diminutiu. D’aquí los meus records ja em col·loquen directament en un bar espaiós jugant al billar, cigarro a la boca. Un bar que s’anomenava, si mal no recordo, Juanito, situat en un dels carrers que donaven a la plaça. Este local tenie una flamant màquina de discos. Singles dels millors grups del moment. I com no, los nostres preferits los Beatles s’emportaven la “pauma” de ser escoltats.

L’hora de tornada, les dotze, va ser complida estrictament. I allà, a la fonda, reunits en un dels “quartos” –habitacions més allunyats del nostre tutor responsable va seguir l’aventura. Ara tocava jugar a les cartes fins a altes hores de la nit. Pel matí mos vam alçar al primer toc com si la concentració hagués estat efectiva. No sé les cares però l’anima estava repleta de felicitat. Tots recordàvem les bromes i rialles de la llarga nit. Ho vam guanyar tot, i això que alguns vam jugar un partit de cada especialitat. Tretze anys. “Imparables”.

Juan Luís Camps