La mà esquerra

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de maig del 2015)

Som éssers rituals. Tenim tendència a celebrar esdeveniments importants a les nostres vides amb cerimònies, que compartim amb lo nostre entorn. Ho fem —ho fan— des de la nostra arribada al món, que cada any recorda la festa d’aniversari. A continuació, los sagraments, durant molts segles, han anat indicant dins de la tradició cristiana les etapes vitals (comunió, casament, mort), que ara, en una societat més laica, conviuen amb celebracions alternatives com les bodes civils al jutjat o l’ajuntament o les cerimònies fúnebres de comiat, generant nous rituals sobre la base dels anteriors amb més o menys solemnitat i traça. Flors, colors de la roba, música, objectes i regals van associats a cada una, part d’una memòria heretada sense saber per què ni preguntar-ho, entre formes fixes i la seua normal evolució, i que, significativament, han adoptat característiques particulars dins de cada cultura, formant part dels costums comuns.

Lo compromís nupcial queda rubricat amb l’aliança de matrimoni, que als territoris catalanoparlants de l’antiua Corona d’Aragó, inclosa la Franja, sempre se l’han ficat al dit anular —dit que pren precisament lo seu nom per l’anell característic— de la mà esquerra. Això té un sentit evident i ben poètic per la connexió directa amb lo cor que batega, de manera que no és estrany que sigue un costum universal a tot Occident. Esta combinació de la lògica i la metàfora afectiva se trenca a Castella i terres de la seua influència històrica, on los esposos se la fiquen a la mà dreta; no calen raons sinó la simple prevalença del costum per continuar-lo. De totes maneres, diluït ara l’entorn local dins d’altres estímuls, en una cultura global mestissa i amnèsica, perduda la consciència i vivència de la tradició pròpia, se generen variacions particulars i cada u, independentment del lloc d’origen o de residència, se fica l’aliança a la mà a on li fa menys nosa o, si li en fa molta, pel motiu que sigue, ni se la fica. Al final, importa el fons més que la forma.

María Dolores Gimeno