Jordi Savall

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2016)

La meva primera trobada amb Savall va ser pels anys vuitanta. Era un complet desconegut per al gran públic, i als seus concerts hi anàvem ben poca gent, quatre gats. Una raresa, un músic que interpretava coses mig oblidades que no interessaven a gairebé ningú. Mitjançant els noranta va començar a ser reconegut a Espanya, quan ja tenia més 50 anys, i el seu grup Hesperion XX feia vint anys de gravacions. Jo l’havia vist a Sta. Mª del Mar a Barcelona on ja tenia molt d’èxit entre un públic variat.

Aquest home, català i cosmopolita, que ha fet molt pel la recuperació del patrimoni musical hispànic (s’inclou Portugal) no ha estat mai prou valorat per l´ Estat Espanyol, i sempre ha actuat més a Catalunya o a l’estranger. No em va extranyar quan va rebutjar el Premio Nacional de Música. Vull recordar les seves raons: perquè el premi procedia d’un govern “responsable del desinterès i la incompetència en la defensa de l’art”, i “menyspreant a la immensa majoria de músics que, amb grans sacrificis, dediquen les seves vides, a mantindre viu el patrimoni musical hispànic”. Com ell mateix diu la veritable música hispànica és l’antiga, és a dir, la medieval, renaixentista i del primer barroc, quan Espanya no era encara un país centralitzat. A partir dels Borbons, que prenen el model d’estat centralitzat francès, la música és colonitzada pels models italians i francesos, després pel classicisme vienès o pel romanticisme alemany al segle XIX. En resum, la música hispànica està exclosa del repertori de concerts més comú. Quaranta anys de tasca d’en Savall per potenciar aquest patrimoni no han servit de molt (i amb les retallades en cultura encara pitjor).

Entre les moltes aportacions del mestre Savall (que és partidari del dret a decidir a Catalunya) està la seva experiència d’haver viscut molts anys a Suïssa, on ell mateix alaba el model de protecció i promoció lingüística bastant més igualitari que l’espanyol. Recordem que és un petit país on es parlen quatre llengües, i al seu congrés tothom es pot expressar en la seva pròpia o el mateixos bitllets estan escrits en les quatre. Quina diferència!

Antoni   Bengochea