Per la seua llengua los reconeixereu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de gener del 2016)

Als catalanoparlants franjolins sovint se mos reconeix fora del territori autòcton per la nostra parla: trets al lèxic, a la morfologia (conjugació dels verbs, articles determinats, possessius, pronoms…) i a l’accent. Part del grup del català occidental, té personalitat pròpia, o millor dit, personalitats. I és que a cada poble n’hi ha alguna característica diferenciada, afavorida per l’aïllament tradicional de les comunicacions en un passat i l’escassa interferència d’altres llengües, configurant diverses parles locals, que estudia la Dialectologia. Al món contemporani globalitzat han desaparegut moltes circumstàncies propiciadores d’esta diferenciació, que evidencia la procedència rural i el caràcter sobretot oral però també la seua riquesa. Si a les comunitats autònomes a on lo català és llengua oficial, la presència d’una norma —a l’escola, l’administració, los mitjans de comunicació— va eliminant diferències, a la nostra Franja sense Llei protectora la influència del castellà oficial va aigualint lo més “bell catalanesc del món”, que es parlava abans de l’omnipresència actual de la televisió. Hi ha una invasió imparable de barbarismes, castellanitzacions lèxiques que es superposen a una gramàtica i entonació encara autòctones.

A mi encara ara me pregunten per ahí lo meu origen. O me’l reconeixen directament. Me va passar, per exemple, fa un parell d’estius a Horta de Sant Joan, al recital que el 14 d’agost organitza la poeta Cinta Mulet, en acabar de llegir uns versos de Desideri Lombarte: una dona de Bot me va identificar amb una que coneixia de la meua vila, casada a Batea, que tota la vida va mantindre la seua parla. I esta mateixa setmana de visita mèdica, lo metge ja a la segona frase me pregunta d’a on sic: era un “filofranjolí”, bon coneixedor del Bergantes, del Matarranya, dels seus paratges i personatges. Fa uns dies una cadena catalana va entrevistar l’arquebisbe Omella, que en la seua bella parla de Queretes demostra la profunditat i senzillesa dels seus orígens. Llàstima que a uns quants xiquets franjolins ningú no els podrà reconèixer mai per la llengua dels seus pares!

María Dolores Gimeno

Mala peça al teler

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de gener del 2015)

La investidura del president a Espanya per poder formar després govern està essent, per ara, una mala peça al teler, una prova més que la realitat gairebé sempre supera la ficció. ¡Qui podia pensar abans del 20D l’endimoniada distribució dels vots que el poble espanyol dipositaria a les urnes! Els dos partits que van treure més vots, PP i PSOE, cadascú per la seua banda, no poden formar govern si no obtenen el vot favorable i/o l’abstenció de més d’una altra força política. La gran coalició PP-PSOE seria la mort política del PSOE, i potser també del PP. Cal suposar que aquest aparentment atzucac tindrà el seu desllorigador i Espanya, en un temps no massa llarg, tindrà president i govern. La por d’unes noves eleccions, malgrat que les enquestes donen a alguns un increment de vot, es generalitzada, un camí a lo desconegut. Tots els partits asseveren que la seva posició és producte del patriotisme i del seu desig de millora dels ciutadans, sense adonar-se que tots ens adonem que no és altra cosa que un tacticisme tan patent com clàssic. Si em permet el lector diré que aquest procés es desenvolupa entre la tragicomèdia i el sainet televisius, i entre el desig dels ciutadans i el poder político-financer. Sigui qui sigui el futur president i el govern es trobaran amb un país amb moltes més dificultats de les que, tal vegada, en pensen. Endeutat fins a les celles, mancat de les grans i necessàries reformes estructurals, amb un atur insuportable, sense una il·lusió col·lectiva de futur i amb una espasa penjada sobre el cap: aquest any ha de renovar un deute (privat i públic) al voltant de 400.000 milions d’euros. Imaginem-nos si un dia comencen a pujar els tipus d’interès i els preus del cru. Financerament el nou govern estarà a mans del Banc Central Europeu. Un govern d’esquerra o centre esquerra podria aprovar lleis més socials i progressistes, però en quant a recursos econòmics està gairebé tot establert, no ens enganyem. Podríem acabar dient també que el nou govern, el que sigui, tindrà una molt mala peça al teler. Algú em dirà que només examino la situació a curt termini, i parcialment es cert, tot i que “a llarg termini tots morts”, com deia Keynes.

José Miguel Gràcia