Mª José Montiel. Un diamant al desert

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de gener del 2016)

La mezzosoprano Mª José Montiel du uns vint anys de carrera al màxim nivell. Acaba de rebre el Premi Nacional de Música, però sembla ser una gran desconeguda del gran públic. Aquest premi l’han obtingut Carlos Álvarez, Montserrat Caballé, Narciso Yepes , Victoria de los Ángeles o Jordi Savall l’any passat (que el rebutjà en protesta pel tractament de la cultura del govern)

Aquesta gran artista sempre se m’havia escapat i ahir oferí un recital benèfic al Teatre Principal de Saragossa (on debutava). Entrada 20 euros (10 als socis de l’Associació de l’Òpera Miguel Fleta). Programa: Cançó clàssica espanyola i llatinoamericana i dos peces d òpera francesa per al final. Era la seva primera actuació de l’any després de l´aclamada Carmen al San Carlo de Nàpols al desembre (amb Zubin Metha i el President de la República italiana a la llotja principal)

L’aspecte del teatre era decebedor: unes cent cinquanta persones, de les quals no hi havia gairebé ningú habitual de l’auditori. Clar que el panorama era poc prometedor: una cantant gens mediàtica (malgrat el Premi Nacional) amb un programa de cançoner. res a veure amb allò que agrada a la gent culta de la ciutat: una ópera de repertori (tipus Carmen o La Traviata), representada amb molt de cartró-pedra i amb cantants de segona o tercera fila.

Montiel es presentà amb una veu gran i molt ben timbrada i amb un fiato i regulació del so envejable ( que ja els agradaria a figures molt més maniàtiques). Les cançons de Monsalvatge, Turina, García Abril i altres (precioses les portugueses) foren desgranades amb elegància, exquisidesa, expressivitat i amb un estil acuradament adient. Les peces de Saint Saënts (de Samson i Dalila) i de Bizet (Havanera de Carmen de propina) s’escoltaren impregnades de sensualitat i fortament matisades, fresques, noves, fora de tota rutina. Finalment el públic (inicialment despistat per l’ambient intimista i ombrívol del recital) va ser envoltat per la màgia d’aquesta artista, que ens va deixar un recital líric per a l’història (i que va tancar amb una “El día que me quieras” inoblidable). Brava. Ben pocs ho poguérem gaudir. Quo vadis lírica saragossana?

Antóni Bengochea

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s