Mª José Montiel. Un diamant al desert

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de gener del 2016)

La mezzosoprano Mª José Montiel du uns vint anys de carrera al màxim nivell. Acaba de rebre el Premi Nacional de Música, però sembla ser una gran desconeguda del gran públic. Aquest premi l’han obtingut Carlos Álvarez, Montserrat Caballé, Narciso Yepes , Victoria de los Ángeles o Jordi Savall l’any passat (que el rebutjà en protesta pel tractament de la cultura del govern)

Aquesta gran artista sempre se m’havia escapat i ahir oferí un recital benèfic al Teatre Principal de Saragossa (on debutava). Entrada 20 euros (10 als socis de l’Associació de l’Òpera Miguel Fleta). Programa: Cançó clàssica espanyola i llatinoamericana i dos peces d òpera francesa per al final. Era la seva primera actuació de l’any després de l´aclamada Carmen al San Carlo de Nàpols al desembre (amb Zubin Metha i el President de la República italiana a la llotja principal)

L’aspecte del teatre era decebedor: unes cent cinquanta persones, de les quals no hi havia gairebé ningú habitual de l’auditori. Clar que el panorama era poc prometedor: una cantant gens mediàtica (malgrat el Premi Nacional) amb un programa de cançoner. res a veure amb allò que agrada a la gent culta de la ciutat: una ópera de repertori (tipus Carmen o La Traviata), representada amb molt de cartró-pedra i amb cantants de segona o tercera fila.

Montiel es presentà amb una veu gran i molt ben timbrada i amb un fiato i regulació del so envejable ( que ja els agradaria a figures molt més maniàtiques). Les cançons de Monsalvatge, Turina, García Abril i altres (precioses les portugueses) foren desgranades amb elegància, exquisidesa, expressivitat i amb un estil acuradament adient. Les peces de Saint Saënts (de Samson i Dalila) i de Bizet (Havanera de Carmen de propina) s’escoltaren impregnades de sensualitat i fortament matisades, fresques, noves, fora de tota rutina. Finalment el públic (inicialment despistat per l’ambient intimista i ombrívol del recital) va ser envoltat per la màgia d’aquesta artista, que ens va deixar un recital líric per a l’història (i que va tancar amb una “El día que me quieras” inoblidable). Brava. Ben pocs ho poguérem gaudir. Quo vadis lírica saragossana?

Antóni Bengochea

Bon any

(Publicada a La Comarca el 22 de gener del 2015)

Bon any, amigues i amics lectors. I bon any també, estimats companys de columna. Fa alguns mesos, a les darreries de l’estiu, qüestions personals diverses em van abocar a una “aturada tècnica” com a col·laborador del “Viles i gents”.

Afortunadament, ara, al meu univers s’hi ha acomodat un temps de bonança. I espero que ho hage fet amb la voluntat de quedar-s’hi una llarga temporada.

Esta etapa d’estancament forçat m’ha vingut bé per a recarregar piles i per a aprendre a valorar les coses —fins i tot les més senzilles— des d’una perspectiva diferent. I també, sobretot, a relativitzar qüestions que ahir em pareixien problemes irresolubles d’una importància capital.

Amb energies renovades, en lo moment del retorn vull agrair a les lectores i als lectors la seua atenció. Elles i ells són l’estímul que dia a dia mos ha animat a continuar i que mos ha permès arribar fins ací, tan prop dels vint-i-un anys d’existència de la columna.

Igualment em correspon fer un reconeixement públic al periòdic que mos acull. Perquè La Comarca s’ha destacat sempre per la seua decidida aposta pel bilingüisme real, fins i tot en temps i en circumstàncies no gens fàcils. I cal remarcar-ho.

 

Finalment és de justícia satisfer el deute de gratitud que tinc amb los companys de columna pel seu recolzament en moments difícils per a mi. I també, sobretot, per permetre’m gaudir, amb gran satisfacció, de la seua amistat.

I no em quede res més a dir sinó que des d’ací seguiré treballant, decididament, per la llengua i la cultura pròpies, sense escatimar esforços i sense excloure’n cap altra. I que continuaré fent-ho, en tot moment, amb rigor i exigència personals. Li ho dec a la nostra terra i a la nostra gent.

José A. Carrégalo Sancho