Escena Humana… Sarah Kane

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de setembre del  2015)

Recordo perfectament el tel, negre, que damunt tota la comunitat teatral londinenca ens va caure al febrer del 1999 portant ja cinc anys d’escenari compartit el dia que s’anuncià el suïcidi de Sarah Kane, còmplices tots en la provocació personal i mediàtica que les seves obres i el seu agosarat fet teatral -defensors i detractors- provocava, ja que jo estava a punt d’estrenar el meu Quixot al The Gate Theatre on ella havia triomfat només tres anys abans, deixant-nos, a partir d’aquell moment, als que allà quedarem, sumits en un llarg letàrgic desconcert. Sarah Kane, amb 28 anys, havent ingressat per voluntat pròpia a l’hospital psiquiàtric del que ja no en sortí, havia lliurat el manuscrit de la seva darrera peça dramàtica al seu agent, tot dient-li, tracteu-me-la bé, perquè m’ha matat. Psicosi de les 4.48 és la peça en qüestió. A la Seca-Espai Brosa i fins el 4 d’octubre la podrem gaudir per primer cop en Català en la bellament sonoritzada traducció d’Anna Soler Horta, fent-nos sentir quant d’amor hi havia en l’autora, enriquidora paradoxa, malgrat la tortura que devia suposar el patiment de la seva malaltia, per quanta pau interior contenia essencialment la seva ànima.

Quelcom d’experiència mística, el llindar aquell en el que un cop despresos del purament quotidià hi vaguen un temps indeterminat alguns éssers, és el que traspua aquesta peça. I en eixir del teatre, hom sent, que sí, que és a la vida, a la que hem d’emetre el nostre cant.

Dins l’interessant espai escènic de Toni giró amb l’enigmàticament ben resolta il·luminació de Raimon Rius, de la mà de la seva única carismàtica intèrpret Anna Alarcón, i sàviament acompanyada per la direcció de Moisès Maicas, el diàleg punyent que el personatge de Psicosi de les 4.48 encarna intensament l’actriu amb ella mateixa, i amb tots els altres ells i elles que dins seu habiten, tot imatges i percepcions immaterials de Sarah Kane, lluny d’esdevenir gratuïtament provocadores o pesadament opressores, arriben fràgils, volàtils, fins translúcides, escolant-se suaument dins el nostre esperit.

Coherentment, la Seca-Espai Brossa ofereix activitats paral·leles al voltant de l’autora, part ineludible del poliedre teatral del nostre fi de segle. Xavier Albertí, qui a l’any 2000 la introduí a casa nostra estrenant Ànsia (Crave), expressava, en la primera d’aquestes taules rodones, la commovedora experiència que la immersió en el teatre de Kane li provocà, compartint amb nosaltres que la crueltat de les seves històries s’ha de tractar des de la intel·lectualitat, des de “l’entendre”, més que no pas des del pur i efímer sotrac emocional, precisament per tot allò que de poètic conté. Al seu costat, l’Andreu Gomila, sotasignant del depurat i magnífic pròleg a l’edició de Leonard Muntaner, i Ester Roma Calle convidant-nos a assistir a la lectura dramatitzada, la traducció de la qual n’és responsable, de Rebentats (Blested), acabaren de poblar aquesta escena humana en el esdeveniment encertat de fer-nos gaudir de dramatúrgies del tot fora de la convenció establerta.

Marta Momblant