Celebrant la mort de la LAPAO

(Publicat a La Comarca el 11 de setembre del 2015)

L’Ajuntament no sap que a casa tinc un sac, on guardo les paraules que ells duguen com un drap. I el sac lo poso on vull lligant-lo en cuidadet, i perquè mai se perguen les pillo i les replego cosint bé les costures, i si són de mudar ajusto les cintures.

Els verbs los embolico en roba de cotó per si un cas no se trencon d’un golp o un tossoló. Les paraules del pa les fico a la pastera i els noms de fer lo vi, tancats a la bodega. Les del molí, en lo blat; les de la cuina, als plats; les de l’oli, a la tina, les del fem, al corral. Perquè així ens han ensenyat a protegir lo millor de la nostra cultura aragonesa que es la llengua que parlem. Pobret d’aquell que escriu a un llençol blanc, sigue xiquet o gran, que no hi vol aprendre a escriure la llengua dels seus pares. Pobret d’ell perquè porte camí de ser un analfabet.
De paraules del camp ne tenim tantes, d’animalets i plantes que, quan fem una llista mon deixem unes quantes. Les culles de les roques les guardem als toçals, justet damunt dels cingles, en poputs abeurant. Paraules de pel terme i treballar la terra, millor en taleca nova que no els toco la quera. Paraules de gent vella i de la jovenalla, al parador més alt damunt de la tenalla.
Que els xiquets ja no saben mots i noms del bancal: aigüera, solc, güareit, brosta, branca i cimal. Tampoc noms del cos de les persones i animals: torterol, dit polçe, corva, garganxó, sic, queixal, clatell, foieta, pota; ni les senyals que deixe la enfermetat de la pigota. I cóm n’han de saber si alguns mestres d’escola i alcaldesses LAPAO entosos en pancartes, els diuen tots los dies que la nostra llengua no ha de portar sabates?

Tomàs Bosque