Massa aviat?

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2025)

A voltes, en moments baixos, m’envaeix la sensació que vaig tornar a aquesta terra massa aviat. L’any 1993 ni a Alcanyís ni al Matarranya no sabien gaire quin era el meu ofici. Havies d’explicar què era el que NO feia per a què, per eliminació, s’entengués quin era el meu ofici.

Les preguntes que havia de respondre la meua futura esposa quan sondejava el mercat eren del tipus: “Así que tenéis una imprenta, ¿no?” o “¿Lo que hacéis son dibujos?” o “¿Es fotógrafo?”. Pocs acabaven d’entendre el paper del dissenyador gràfic, que és donar forma visual al missatge per a que el producte (o servei) sigui atractiu i convincent per al possible client-usuari. De fet, feia poc temps que un bon dissenyador d’Alcanyís havia marxat a Saragossa a exercir —on, per cert, continua fent una magnífica feina—. Però bé, al final ens vam arriscar i hem arribat fins avui, obrint el camí, en certa manera, a d’altres companys i companyes que s’han establert a les nostres comarques.
Però anem al títol de l’article. El ‘massa aviat’ es refereix a que, en aquells temps no vam rebre cap ajut per al projecte. En alguna xerrada que em va tocar fer, sempre agraïa als conillets de la petita granja de Torredarques la ‘subvenció’ que em van donar a canvi de nodrir-los, netejar-los, mantenir-los saludables i fer-los criar amb èxit. Les comarques no existien, ni els plans Leader, ni s’entenia gaire bé què venia a fer un professional del disseny per aquí, per molt d’amor a les arrels que tingués. Pocs anys després, afortunadament, la professió es va generalitzar i les institucions van començar a donar suport als nous pobladors que, ni que fos modestament, contribueixen a que aquí no quedem quatre jubilats. Però, es clar, ‘pocs anys després’ jo ja no era un ‘nou poblador’.
Ara, camí dels vint-i-tres anys de trajectòria aragonesa, penso que tot plegat va ser una sort, i que vaig arribar quan calia, és a dir, quan vaig voler. (Els moments baixos són pocs i se superen de seguida.)

Carles Terès