Demanar perdó

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2015)

Ser catalanoparlant obliga, en estos dies de pujada sobiranista a Catalunya, a donar moltes explicacions, independentment de si s’és catalanoparlant de Catalunya, del País Valencià, de Mallorca o de la Franja Oriental d’Aragó.

Quan al teu voltant castellanoparlant detecten que parles català, de seguida et ve al damunt una onada d’arguments antiseparatistes, anticatalanistes i anticatalans. No en quede altra que posar cara de pòquer i aguantar amb un somriure beatífic i la resposta verbal mínima per a que l’interlocutor embalat no penso que passes d’ell i de les seues suades veritats definitives.
“Com sou els catalans! Tot ho voleu per a vatres, ara fins i tot dieu que Colon ere català”. “El català, el idioma del que tant presumiu, resulte que pervé del llemosí”. “L’abadia de Montserrat, l’essència espiritual de Catalunya, la van fundar frares castellans, per a que veigues”. “El pa amb tomata no se va inventar a Catalunya sinó que es originari del Baix Aragó”. “Les famoses barres de la bandera catalana són en realitat copiades de l’escut d’Aragó”. I l’arma definitiva contra el catalanisme: “Catalunya –o Barcelona si es mire prim– només ere un comtat mentre que Aragó ere regne”. Segurament, tots ells són arguments de pes per a desactivar el procés secessionista, però per què s’entesten en engargallar-me’ls a mi. Com no siga per a que reconega el meu pecat original i demane perdó per parlar català?
Segurament, si este mateix argumentari li ho fan arribar al Mas i al Jonqueras, recularan. I, si no reculen, és que son uns desentesos.

Lluís Rajadell