Ens agrada La Traviata

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de juliol del 2015)

Són èpoques crítiques i els dos grans (Real i Liceu) programen La Traviata (extraviada, perduda, esgarriada), l’òpera favorita del públic. El Trovador és més brillant vocalment; Rigoletto més dramàtica, més actual i més innovadora; Aída més espectacular i musicalment millor. Don Carlo (pràcticament censurada a l’època del franquisme) té alguna imperfecció, però és extraordinària i té un contingut històric i polític que li dona un valor afegit i, per suposat, Otello i Falstaff són les veritables obres mestres d’en Verdi. Si cerquem altres compositors, trobarem moltes òperes de similar o millor qualitat: Don Giovanni, La flauta màgica, El barber de Sevilla, Carmen, Tosca, Madame Buterfly, Boris Godunov, Salomé, Norma, Tristà e Isolda, L’holandès errant, La Walquíria, etc, i sense sortir-nos del repertori. Els grans musicòlegs mai la col·loquen entre les quinze o vint millors creacions operístiques de la història. Doncs…què té La Traviata?:

És un espectacle equilibrat teatral i musicalment, espectacular e íntim alhora, així com innovador i convencional al mateix temps, tot lo qual la fa una òpera apta per a tots els públics (llevat dels esnobs). La bellesa de la escriptura vocal és magnífica i gairebé constant, i la riquesa melòdica és abundant i generosa. També és una música variada i cada cop més emotiva, amb unes parts instrumentals extraordinàries (preludi, interludi o els sols instrumentals). Però per damunt de tot sobresurt la plasmació musical de l’anàlisi psicològic del personatge principal: VIOLETTA, irtuosa, brillant i lleugera al principi; lírica i apassionada al segon acte, patètica i desesperada al tercer. Sempre generosa, és un personatge commovedor. El tercer acte, el més innovador, sempre commou (si som amb una bona interpretació). Comparant-la amb Otello (el protagonista masculí més commovedor de Verdi), una òpera més bona amb tots els aspectes, Traviata té les de guanyar, perquè el protagonista del drama shakespearià (masclista, descontrolat i violent) ens resulta desagradable. Tampoc Carmen i Don José resulten commovedors; sí ho és la Mimí de la Bohème, però amb un toc massa sensibler, com Buterfly o Liu (Turandot), que de tan patètiques, resulten inversemblants e irremeiablement masoquistes per a molts espectadors.

El temps i el públic tenen raó: ens agrada La Traviata.     

Antoni Bengochea

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s