Espentejar la ruralitat fent camps de fútbol

Publicat a La Comarca el 10 de juliol de 2015

Natxo Sorolla

Fotografia de Comarques Nord

“Qui no guarde quan té, no menge quan vol”. Europa té com a eix central assegurar-se l’autonomia en una qüestió bàsica com és l’alimentació dels europeus. I en eixa intenció es va formar la PAC (Política Agrària Comú). Qui no depèn de l’estranger per a decidir què menge i a quin preu, té assegurada l’autonomia alimentària. I qui no depèn d’altres, té poder. Si no, fixeu-tos en los conflictes en què estem implicats d’Ucraïna al món àrab per a controlar l’accés a l’energia. L’alimentació i l’agricultura estan altament globalitzades, i al final tot va lligat: la baixada de preu de la fruita que tant ha afectat al préssec de la conca baixa ve donat pel tancament rus a les importacions. I el tancament rus té origen en lo conflicte entre Europa, Rússia i Estats Units per controlar els conductes de gas Ucraïnesos.

D’aquí naixen polítiques de desenvolupament agrícola (PAC), i com agricultura i ruralitat van massa sovint lligats, se desenvolupen ajudes col·laterals de desenvolupament rural com FEADER (Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural). I per sort, encara que sigue col·lateralment, Europa invertix diners en mantindre i potenciar l’àmbit rural. Segons declaren les bases, l’objectiu dels ajuts és millorar la competitivitat agrícola, millorar el medi ambient, i millorar la qualitat de vida rural. De les ajudes concedides al Matarranya, totes (!) són per arreglar carrers. Segur que encaixen a la perfecció en la “millora de la qualitat de vida rural”. I no cal dir que arreglar carrers és necessari. Però no és segur que el desenvolupament rural europeu depengue dels forats dels carrers. I no en culpo als ajuntaments, que ni decidixen les polítiques europees ni les administren.

La clau rural és que sense relleu i sense jóvens, poc hi ha que fer. Per a resoldre la despoblació i el relleu generacional no hi ha una vareta màgica. Però crec que un cas paradigmàtic és invertir en un camp de futbol. I abans que malpenseu, ni practico ni m’agrade el futbol. Però si a un poble la joventut té la iniciativa de crear un equip de futbol, trobar-se per a entrenar, patir cada domenge pel resultat, i celebrar la unió periòdicament, donant suport a la seua iniciativa tenim assegurat que eixa joventut s’estimarà encara més lo seu poble. Molts estudien fora i altres treballen a la metròpoli, dels quals una bona part no retornaran “només pel futbol”. Però tindran una bona excusa més si algun dia troben l’oportunitat. Com bones excuses estem creant si ajudem a organitzar concerts, a potenciar qualsevol trobada, activitat o iniciativa per la que valgue la pena viure-hi, fins i tot entre setmana. I aquí tenim un problema cabdal: la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. Cal crear orgull de ser un poble i de ser del Matarranya. Cal crear les condicions òptimes per a crear parelles. Cal ajudar les iniciatives dels jóvens en les que es donen encara més raons per a viure o retornar al seu poble.

Votar sempre és bo

 (Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de juliol del 2015)

Conèixer el que pensen els ciutadans mitjançant les urnes sempre és adequat, encara que la seua utilitat no sembli prou urgent o necessària. La democràcia real no es justifica només votant cada quatre o cinc anys, això només és una pantomima de la democràcia participativa. El passat diumenge els grecs van votar en referèndum la pregunta proposada per Tsipras que va resultar guanyadora, s’entén el “no”, malgrat tenir la Troica en contra i la majoria dels governs de la UE. Amb el “no” guanyador no s’arreglarà el gravíssim problema del deute públic de Grècia, ni la pobresa, ni el frau, ni els desequilibris financers en general —de cap manera tampoc ho hagués arreglat el “si”—, però ara el Sr. Tsipras compta amb un ventall més obert de possibilitats i amb més poder per portar a terme altres mesures que seran diferents de les que s’havien aplicat en el passat. Ara per ara a ningú l’interessa que Grècia se’n surti de l’euro encara que el pes econòmic d’aquest país sigui relativament petit amb relació a tota la UE. S’ha d’imposar el realisme per ambdues parts i deixar de banda les pors i les amenaces. He fet referència al realisme i no és cosa banal, Grècia mai podrà pagar la gran part del deute al BCN, ni la del FMI, ni la dels altres creditors. Cal una gran quitança. Podrà pagar Portugal, Espanya, Itàlia i altres països? Penso que tampoc. El gran problema de Grècia és econòmic, tot i que les solucions han de contemplar el prestigi de la UE, la situació geoestratègica de Grècia i un munt d’aspectes polítics, dins i fora de la península hel·lènica. Amb això de preguntar als ciutadans, per si de cas, jo no me’n refio dels que diuen, com ha fet el Sr. Rajoy, que les decisions importants del govern no s’han de preguntar al poble, perquè la responsabilitat és del govern. La ministra de Justícia, Sra Tejerina, aprofitant el referèndum de Grècia,va dir que les urnes son perilloses. Ho pensava de debò, o va ser un lapsus linguae? Si algun cop es va acceptar que “els referèndums el carrega el diable”, avui el gruix dels ciutadans crec que no pensa el mateix.

José Miguel Gràcia