Un bes

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2015)

Darrerament constato que cada dia que passe se li done menys valor al bes. I no em referixco a n·aquell que es fa com a salutació o com a mostra d’afecte sinó al que es done als llavis i que comence tendre i melós, però que, si és correspost, prompte-prompte esdevé fogós i excitant fins al punt de fer-te perdre el cap.

Per a mi un bes així és un acte molt íntim. Parles amb los jóvens i argumenten que per un simple bes a la boca no cal fer-ne cap drama. La resposta em fa pensar en aquell programa de televisió on unes quantes belleses es postulen com a pretendents d’una altra bellesa que, des del seu tron, els va concedint cites en el decurs de les quals és fàcil que arríbon a intercanviar besades més o menys ardents, més o menys apassionades. Està clar que allí no se li done gaire valor. Perquè ho fan avui amb un, demà amb un altre, com si vullgueren comprovar qui domine més bé la tècnica.

Em direu que ja començo a vellotejar, però és que abans al bes se li donave una importància exageradament transcendental. No sé si els jóvens ho entendran però no ere un tema fàcil ni una qüestió banal. Les mostres d’afecte, entre les quals les besades als llavis, es reservaven a l’àmbit exclusiu privat (quan la parella estave sola, vaja). I per un general la xica accedie al primer bes quan la relació (de noviatge, clar) anave ja una mica (o bastant) avançada. És a dir: que te’l fee suar i te l’havies de guanyar amb molta delicadesa i amb grans dosis de paciència. Si serie complicada la cosa que quan, per fi, ho aconseguies, aquells primers besos sabien a glòria. Entre altres motius perquè eren la porta d’accés (però un accés també lentíssim) a tot un univers ple de noves experiències. Unes experiències, molt més complicades que el bes, i que eren qualificades, fàcilment, com a pecaminoses fora del matrimoni. I, depén de com, i de qui, dintre també.

José A. Carrégalo