Escena Humana… Mots de ritual per a ELECTRA

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de maig del 2015)        

A Palau i Fabre, ja des del seu exili a França on hi restà durant quinze anys, al París d’entre el 1958 i el 1945, el preocupaven molt les limitacions que vivia aleshores la nostra llengua i el destí que se li augurava. Tant és així, sembla, que durant llargues matinades tenia converses amb el diable, amb qui fent-li ell mateix d’advocat, argumentava, de quina manera s’havia de poder ajudar a la tant bandejada nostra primera eina d’articulació, al si de la també tan fustigada nostra cultura… Veieu-ho als seus Contes Despullats, tal i com el magnífic programa de mà que el Teatre Nacional de Catalunya ha compilat, compartint-ne amb nosaltres un extracte, a l’hora que reunint-ne una sèrie d’interessantíssims documents sobre la poètica d’aquest autor, tot voltant la dramatúrgia que ha ben quallat en Jordi Coca per tal de fer pujar a l’escenari de la Sala Tallers sota la seva direcció Mots de Ritual per a ELECTRA.

En torn el poder de l’oblit és que gira aquesta temporada el pensament i la reflexió al TNC, i tal és aquest que rebutja, precisament, en Palau i Fabra en la seva essencialíssima proposta del mite d’Eurípides, molt a propòsit en els temps que ens ha tocat de viure, exponent el tràgic grec, de les democràcies en decadència. I, desllorigant una volta més la remor que deixa en l’ànima de les persones, l’exili, un dels nusos principals de la vida i l’obra Palaufabriana tal i com en Jordi Coca ja ens destaca en el seu tractat El Teatre de Palau i Fabra publicat a Galàxia Gutenberg i del qual aquesta Escena Humana se’n feu ressò, queda encarnat per Orestes, confrontant-se, talment ens hi podem emmirallar si provem ni que sigui una mica a recuperar la nostra pròpia memòria històrica, amb Electra, la qual ha de personificar la resistència interior. Necessitant-se, però, l’un a l’altra, emprant l’autor l’efecte de teatre-espasme, aclaparant l’espectador amb el seu llampec, presentant-nos en el zel -inconscient, irremissible- que han de sentir els personatges, un fet inevitable: els germans de sang, un dia en escissió obligada, un altre els addueix l’atracció desaforada, eixint-ne d’aquesta manera, naturalment, constructivament, finalment, l’incest.

I és al damunt, que edifiquem. Avui, ara.

Aquesta peça de l’Alquimista, recordant-ne encara l’estrena que l’Hermann Bonnín en feu a l’Espai Brossa, havia per fi de formar part del repertori del nostre teatre públic; amb aquesta proposta, doncs, podrem combatre l’oblit, guanyant-li, per aquesta vegada la batalla, en romandre a la nostra memòria per sempre més un text excel·lentment articulat per la punyent Electra d’Àngels Bassas, el refinadíssim Orestes de Dafnis Balduz, i la corprenedora Erínia de Carme Sansa; junt amb Quimet Pla i Carme Mallol, a més d’un impactant audiovisual que personalitza Josep Costa prologant designis de deus cap a, sempre contradictoris, desemparats mortals.

 Marta Momblant Ribas