Els fasts del nacionalisme hispano-aragonès

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de maig)

Aquest és el sentiment general que em transmet l’exposició sobre Fernando el Catòlic (el rei que “imaginà Espanya i la obrí a Europa”). Sí: fasts, ostentació, impròpia d’una època de crisi econòmica en que les retallades a l’erari públic i als drets dels treballadors estan a l’ordre del dia. Gastar-se un milió i mig d’euros en aquest esdeveniment (que ha esquinçat el pressupost de cultura) és un exabrupte tan gran com la Sagrada Família de Barcelona.

Tampoc està històricament justificada la data, perquè no commemora res, el rei castellano-aragonès morí l’any 1516; clar que és comprensible, ja que les eleccions autonòmiques són ara, al maig del 2015.

La exposició és una descarada hagiografia d’un rei que no va ser lleial (ni a Aragó, ni al “Gran Capitán”, ni a la seva senyora), ni pacífic (aspecte molt de gust del nacionalisme caspós i militarista), ni honrat. En conjunt va defensar més els interessos de Castella que els d’Aragó, i sobre tot, els de la seva ambició.

Si alguna vegada va “imaginar Espanya” aviat se’n va penedir, perquè abans de l’any d’haver mort la reina Isabel, es casà amb la neboda del rei de França, fet que podria haver canviat el destí dels regnes peninsulars si hagués tingut descendència. I no va poder “obrir-los” a Europa una cosa que només imaginà. Tampoc crec que sigui molt europea la expulsió dels jueus (un dels motors de la seva economia) o la implantació de la Inquisició. Va estar tant a prop de Maquiavel com lluny d’Erasme de Rotterdam, i l’art renaixentista italià brillà als seus regnes per la seva absència (d’això en dona constància la pròpia exposició, on només es troben tres o quatre peces que podem considerar renaixentistes).

Malgrat que artísticament la mostra es esplèndida i que el marc realment “incomparable”: la Aljafería, resta molt sobreeixit, temàticament la imatge que es dona de Fernando és que era el més llest, el més gran, el més catòlic i el més espanyol (més inclús que la Isabel). Aquesta romàtica (que no romàntica) música ja em sonava de petit, a l’època en que les “encluses i les rodes cantaven al compàs…”

Antoni Bengochea