Nosaltres, ben mirat

(Publicat a La Comarca el 3 d’abril del 2015)

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules, / ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura / contra el vent i la llum, / contra els cataclismes, / en fi, contra els fenòmens externs / i les internes rutes angoixoses. / Ens nodrim de paraules / i, algunes vegades, habitem en elles… (Del poema “Nosaltres, ben mirat” d’en Miquel Martí i Pol).

Penso que a la primeria, ningú, ni tan sols los qui escrivim el “Viles i gents” apostàvem per una existència tan fructífera i prolongada. Però el cert és que amb la vintena feta seguim en la senda que originalment mos vam marcar.
Actualment, la nostra columna és la degana de les de La Comarca. Però això és anecdòtic i jo voldria incidir en dos qüestions que considero importants. La primera: que esta columna ha esdevengut, a llarg del temps, una excel•lent escola d’escriptors. El fet d’haver d’ajustar les nostres col•laboracions a una extensió prefixada ha segut determinant, atesa la necessitat de trobar sempre la paraula més justa i convenient. I la segona: que gairebé sense acatar-mo’n, el nombre de lectors interessats pel que diem, i també per com ho diem, ha anat augmentant constantment en paral•lel amb la comprensió lectora. En este aspecte podria explicar moltes anècdotes, però recordo amb particular afecte, la d’aquella nit, fa temps, durant una cena al poliesportiu de Pena-roja, quan una jove es va adreçar als membres del “Viles i gents” presents i mos va dir: “Vostés no em coneixen a mi, però jo a vostés los conec molt bé, perquè els llixco cada setmana”.

Certament ha estat un llarg recorregut per a una columna amb unes característiques tan particulars. Una columna a través de la qual ham pogut expressar lliurement les nostres inquietuds i les nostres reivindicacions, sense cap altra limitació que la imposada pel respecte i pel sentit comú. Tot i que, com és sabut, en moltes ocasions mos ha tocat navegar (en paraules del poeta) “contra el vent i la llum”. I, malauradament, al dia d’avui encara mos toque. És precisament per eixos afanys que el “Viles i gents”, és ara més necessari que mai.

José A. Carrégalo

Nosaltres, ben mirat

(Publicada a La Comarca el 3 d’abril del 2015)

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules, / ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura / contra el vent i la llum, / contra els cataclismes, / en fi, contra els fenòmens externs / i les internes rutes angoixoses. / Ens nodrim de paraules / i, algunes vegades, habitem en elles… (Del poema “Nosaltres, ben mirat” d’en Miquel Martí i Pol).

Penso que a la primeria, ningú, ni tan sols los qui escrivim el “Viles i gents” apostàvem per una existència tan fructífera i prolongada. Però el cert és que amb la vintena feta seguim en la senda que originalment mos vam marcar.
Actualment, la nostra columna és la degana de les de La Comarca. Però això és anecdòtic i jo voldria incidir en dos qüestions que considero importants. La primera: que esta columna ha esdevengut, a llarg del temps, una excel•lent escola d’escriptors. El fet d’haver d’ajustar les nostres col•laboracions a una extensió prefixada ha segut determinant, atesa la necessitat de trobar sempre la paraula més justa i convenient. I la segona: que gairebé sense acatar-mo’n, el nombre de lectors interessats pel que diem, i també per com ho diem, ha anat augmentant constantment en paral•lel amb la comprensió lectora. En este aspecte podria explicar moltes anècdotes, però recordo amb particular afecte, la d’aquella nit, fa temps, durant una cena al poliesportiu de Pena-roja, quan una jove es va adreçar als membres del “Viles i gents” presents i mos va dir: “Vostés no em coneixen a mi, però jo a vostés los conec molt bé, perquè els llixco cada setmana”.
Certament ha estat un llarg recorregut per a una columna amb unes característiques tan particulars. Una columna a través de la qual ham pogut expressar lliurement les nostres inquietuds i les nostres reivindicacions, sense cap altra limitació que la imposada pel respecte i pel sentit comú. Tot i que, com és sabut, en moltes ocasions mos ha tocat navegar (en paraules del poeta) “contra el vent i la llum”. I, malauradament, al dia d’avui encara mos toque. És precisament per eixos afanys que el “Viles i gents”, és ara més necessari que mai.

J. A. Carrégalo

Tanatoris, una nova moda?

(Publicat al Diario de Teruel el divendres 3 d’abril del 2015)

El passat 18 de gener la presidenta de la Diputació, juntament amb les autoritats locals van inaugurar el tanatori de Castelseràs. La obra havia costat 120.000 euros, provinents del “FITE” i del “Plan de Concertación Municipal” a parts iguals. La pregunta òbvia que em faig és: un poble d’uns 800 habitants necessita de debò un tanatori? En aquest període de crisi i retallades, era una inversió tan necessària i rendible? No hi havia cap altra possibilitat d’enterrar, mai millor dit, una quantitat tan elevada d’euros? El cas és que el passat dia 28 de març, a la Codonyera es va inaugurà un altre tanatori. D’aquest podem fer-nos les mateixes preguntes que del de Castelseràs, però molt més escaients, perquè la Codonyera només té uns 360 habitants; tot i que com ha costat la meitat, tot queda equilibrat. No m’estranyaria gens ni mica que la moda dels tanatoris s’estengués com ho va fer la moda dels poliesportius. Si Castelseràs i la Codonyera tenen tanatori, per que no han de tenir-lo la Torrocella, la Torre o Bellmunt, o qualsevol altra vila de Terol? Mancats d’ús propi, els poliesportius s’han utilitzat per a festes, berenars, i bodes, ara bé, als tanatoris em costa trobar-los un ús substitutori o complementari.

Amb referència al “Fondo de Inversiones de Teruel” (FITE) confesso al lector que mentre escrivia aquestes línies se’n va despertar la curiositat i vaig cercar les bases de la convocatòria d’aquests ajuts i vaig trobar això: són subvencionables els projectes d’inversió que promoguin directament o indirectament la creació de renda i de riquesa, siguin generadors d’ocupació i contribueixin a la fixació de població, sempre que les obres o equipaments per a les quals es demani la subvenció siguin competència dels municipis beneficiaris. No encerto a veure com un tanatori pot crear renda o riquesa al poble, ni com pot generà ocupació al marge de la pròpia construcció. Ara bé, allò que els tanatoris compleixen a la perfecció és la fixació de la població: tots els clients que passin pels tanatoris quedaran fixats in saecula saeculorum al municipi. Si no fos tan trist el malbaratament dels recursos públiques, podríem riure una bona estona davant del surrealisme que desvetlla el tema.

José Miguel Gràcia