L’anhelat do de la poesia

(Publicat a La Comarca el 20 de febrer del 2015)

Fa molts anys que escric. De fet m’haig passat la vida rossegant los valons, omplint papers i més papers, pels despatxos judicials. Primer a les tecles de les velles Underwood i Olivetti, i més tard, a partir de 1987, pelejant-me amb la informàtica.

Evidentment, l’experiència adquirida m’ajude moltíssim a eixir del pas a l’hora de narrar, més bé o més malament, depenent dels dies i del meu estat anímic, allò que vull contar. Ara bé, reconec humilment que no estic dotat per a la poesia. I no és que no ho haja provat, que per falta de voluntat no ha segut.

Tinc gravada a la memòria la primera vegada que vaig intentar composar un poema mínimament rimat. Volia obsequiar un company que marxave a un altre destí. I pretenia caricaturitzâ’l amb la intenció d’introduir un toc d’humor als habituals parlaments laudatoris durant la sobretaula del dinar de comiat. Ara em recordo al despatxet de casa, sol davant del paper, angoixat pel compromís i experimentant una nyiguitosa sensació de soledat, sense saber ben bé com escomençar i sense tindre ningú a qui recórrer. I així, hores i més hores amb la ment en blanc.

Però han passat los anys i les coses han canviat poc, ja que mai no haig aconseguit anar més enllà del poema de circumstàncies. Aquell que es cree amb l’única missió d’entretindre una audiència que coneixes (la família, els companys de faena, la colla…) i que saps que serà benèvola i que valorarà abans la bona voluntat que la qualitat literària. En conseqüència, com que la vida s’ha encarregat d’aclarî’m que la poesia és un do extraordinari que el cel o el destí no s’han dignat concedî’m, conscient de la meua ineptitud, no em quede més remei que resignâ’m a admetre com a certa la sentència que conclou que “el poeta naix i no es fa”.
Qué hi farem! Potser en una altra vida -si és que n’hi ha- tindré més sort.

José A. Carrégalo