Rinoceront

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de gener del 2015)

Sempre he tingut la sensació que els clàssics de l’anomenat “teatre de l’absurd” romandrien com allò que són: clàssics. D’abans, d´ara i de sempre. Podria parlar de Genet, Arrabal o Mihura, o del més poètic de tots: el gran Samuel Beckett, el més prestigiós i representat (possiblement perquè hi posa pocs personatges). No fa gaire a Barcelona s’ha pogut veure la meravellosa “Happy Days” (Els dies feliços), potser la seva obra mestra, i fa pocs anys a Saragossa escenificaren un “Fi de partida” impressionant.

Ara li ha tocat el torn a Ionesco, important autor dels anys 60 i 70, però que es prodiga poc pels grans escenaris de l’Estat espanyol (no així les seves obres curtes, que són representades per moltes companyies humils). L’autor de “La lliçó”, “Les cadires” o “El rei es mor” estava una mica oblidat, és cert, però ha tornat amb força amb la seva peça més característica: “Rinoceront”, faua tràgica sobre la atròfia de les voluntats individuals a la societat contemporània. El “Centro Dramático Nacional” el representa ara al teatre María Guerrero de Madrid en un muntatge on Ernesto Caballero, director del CDN, hi ha posat el millor d’ell mateix, i els 14 actors fan una exhibició de capacitat interpretativa, tan a nivell individual com col·lectiu. El text, adaptat molt acuradament, s’imposa i la posada en escena té la brillantor i la teatralitat que requereix. Amb una primera part força divertida, la part final (on es van perdent persones a cada escena: trio, duet, monòleg, però va augmentant el ramat, el bestiar rinoceròntic) és tan despullada com tràgica. L’individu s’enfronta tràgicament a les costums i capricis de les masses.

Rinoceront s’havia estrenat l’any 61 al mateix María Guerrero amb José Bódalo com protagonista. N’em tingut que esperar 54 més per poder-lo gaudir de debò, com ha de ser en un clàssic. Si us passeu per Madrid, no us ho perdeu. La funció hi serà fins al 8 de Febrer, amb un excel·lent Pepe Viyuela, però molt ben acompanyat per tots els altres actors, sobre tot per un Fernando Cayo “bestial”. Una oportunitat única d’honorar a un veritable clàssic de la literatura dramàtica contemporània.

 Antoni Bengochea