Escena Humana… La Maternitat d’Elna

(Per error es va publicar el dissabte 3 de gener al Diario de Teruel una altra columna en lloc d’aquesta)

L’obra de la historiadora Assumpta Montellà s’ha portat a l’escena en una producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas tot retrobant el grau de patiment que va entelar l’existència de molts dels nostres avantpassats i avantpassades, en defensar, per tal de fer-la perviure, una determinada manera de voler estar en el món. I, entrant-hi plaentment en sintonia de la mà de la proposta escènica, en viu, en directe, la recuperació de la memòria històrica esdevé una lloança al bo i millor que ens sura de l’ànima humana: la capacitat, en últim terme, de ser còmplices amb els que més ho necessiten. Just a temps. Just al moment precís. Just quan la balança humana se’ns prefigura esfereïdorament desequilibrada.

Elisabeth Eidenbenz, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, encapçalà la institució que impulsada pels moviments socials suïssos va servir d’aixopluc a les dones embarassades exiliades. A la Maternitat d’Elna se les allotjava per a què donessin a llum les seves criatures en condicions inversemblantment òptimes atès com -mal vivien- en els camps de refugiats francesos.

A la sala d’exhibició escènica vinculada a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia de Barcelona, recent establerta en programació regular, PLATAFORMA i+d teatre, s’ha reposat, després de mesos de transitar per diferents escenaris nacionals i internacionals, la personalíssima proposta per a l’escena d’aquest bocí del nostre passat. En Pablo Ley ha estat l’encarregat de fer-nos arribar, ben tramada, trajectòria i itinerari, vital, sí, però sobre tot, dramàtica, la que des d’aquest grapat de fets, n’havia de fer eixir, la història contada. I tanmateix cantada, ja que la interpretació de provada trajectòria a través de la honesta veu de Rosa Galindo, desplegant tant tècnica ben assolida com subtil i refinada emoció, ens ha permès gaudir d’un ben sostingut eclecticisme musical, anant de les cançons de bressol populars, als fragments de cantata barroca, passant pels Lied alemanys, aconsegueix que el públic l’acompanyi en el viatge que en pròpia pell a emprés amb aquesta experiència escènica. Al piano, còmplice, orgànic – molt d’agrair en el directe- en Franco Piccinno; i en Josep Galindo és qui signa una direcció escènica fluida, amb acurats petits trets responsables d’esperonar la imaginació precisa, al servei de la història.

Celebrarem ara i aquí que aquella llavor d’ideals, bandejada en temps de la Maternitat d’Elna, ha acabat germinant, i, malgrat tot d’esperits malignes la foragitessin, avui n’és el nostre llegat, els fonaments damunt els quals hi jaiem tots plegats: la nostra cultura, la nostra societat, les nostres vides… Que sigui, aquest, doncs, el millor dels missatges, en recordar-ho, que en forma de cant de l’esperança, tal i com els components d’aquesta escena humana ens ha volgut regraciar, se’ns faci present en aquest nou any que encetem: Feliç 2015.

Marta Momblant Ribas