La Santa Tradició

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de desembre del 2014)

Fa uns dies, el veteraníssim e il·lustre baríton Rolando Panerai va cumplir 90 anys, i en una entrevista afirmava que “només la tradició pot salvar l’òpera”, comparant el gran teatre líric amb museus com els Ufizzi o el Louvre. Per a aquest ex cantant brillantíssim l’òpera és un museu de coses antigues, de coses d’abans; el món i la societat actual no té res a dir. Panerai és una vella glòria de la “Santa Tradició” i comprenc la seva postura, però nosaltres, el públic actual, no tenim per què compartir-la. Perquè la tradició (repertori, repertori, repertori, uns 40 títols) suposa eliminar tots els compositors contemporanis, però també centenars d’obres extraordinàries que hi ha a la història de la música. Res de Monteverdi, Cavalli, Purcell, Gluck, Rimsky Korsakoff, Ravel, Janacek, Debussy, Britten o Berg, tots ells operistes extraordinaris que avui emocionen a gran part del públic mundial; o interpretar el barroc (reduït a Händel) total i rigorosament fora d’estil. Per suposat limitar Mozart, poc adient a la tradició dels països llatins). Però la tradició suposa també tornar a la dictadura dels cantants, que manipulaven les partitures al seu gust (tallant molts fragments, afegint aguts quan els convenia o baixant els tons), sense cap respecte pel compositor. Evidentment són ells els que més defensen la tradició. I la tradició més tradicional (doncs la més bona de totes, la més antiga) suposa també cantar totes les òperes en italià (siguin franceses, alemanyes o russes), de vegades afegint fragments escrits per compositors diferents als originals (Carmen de Bizet), violant les regles naturals de la prosòdia i de la fonètica de l’idioma; per no parlar dels extraordinaris talls que es feien a les òperes més llargues, especialment les de Wagner (no m’estranya gens que es digui que ara ja no hi ha bons cantants wagnerians; els antics cantaven molta menys música). És cert que ara patim la dictadura dels directors d’escena i que no es fan prous assajos musicals, però també és cert que si a l’època de Mozart la Santa Tradició “cagava marbre” (Amadeus), al segle XXIfa nevar molta caspa”. I l’òpera és de tots, també de la gent d’aquest segle.

 Antoni Bengochea