Escena Humana… amb Confidències a Al·là

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’octubre del 2014)

Se’t queda el cos trasbalsat. Veure quant ens queda encara per anivellar, en tant a dignitat humana fa, al si de les societats.

Confidències a Al·là no deixa indiferent cap ànima; ni d’aquest Déu ni de l’altre. Ans al contrari, en generar tal grau d’incomoditat entre l’auditori, de poètica incomoditat, ben cert, però, no per això menys feixuga de fer-se la empassar, hom surt d’allà amb la necessitat, convulsa, d’anar a combatre contra el destí econòmic-socio-cultural que ens argolla a cada un de nosaltres a reu del món; amb la més ferotge -amarga- de les violències que siguem capaços de regurgitar.

Hi ha un moment, de tants, que les intèrprets criden. Criden fort i molt fort. I només voldries tu, poder cridar amb elles.

La peça acaba corprenent amb la interpretació d’una cançó que damunt el context al qual acabàvem d’assistir, l’última cosa que vols fer, és plànyer la teva pròpia sort; a Europa, bressolats pel context occidentalitzat d’aparent defensa dels drets humans, aixoplugats per la tan llampant desgastada idea d’igualtat de classe, de gènere, de raça…, que en fer-nos veure, davant per davant una altra cultura, ens obliga a emmirallar-nos-hi, fent recorregut durant els noranta i pocs minuts d’escena, d’on venim també nosaltres, en molts aspectes de no tan lluny com se’ns vol fer creure, d’on haguéssim volgut anar i, d’on, realment, encara som. I, ens queda tant per bregar al nostre voltant…

Si el teatre té avui encara una missió, diria jo la de moure pensament, amb aquest treball, l’objectiu queda cent per cent assolit.

Després d’haver-se presentat al Festival Temporada Alta de Girona el passat 11 d’octubre, Confidències a Al·là la podem veure a la sala Àtrium de Barcelona, que en produir-la, la farà romandre en cartellera fins el 16 de novembre, per tal que la història d’una adolescent d’un poblet del Magreb posada dempeus en escena pel tàndem brillantment fusionat entre l’actriu Mireia Trias, qui, valenta, fresca, sincera, ens presenta un ric mostrari de registres impecablement ben traçats, junt a l’actriu i músic Judith Farrés, afegint a la determinació de la seva interpretació, el seu món sonor, omplint tan l’espai com reeixint en fer vibrar les medul·les dels espectadors, ens facin tenir pressent com de diabòlicament invisible pot ser la línia de l’opressió.

A partir de la novel·la de Saphia Azzeddine i amb el mateix títol, Magda Puyo, magistralment, en dirigeix la traducció i la dramatúrgia que ella mateixa, amb tota la seva intel·ligència escènica i tota la intuïció creadora característica que l’ha anat definint el pas dels anys, ha sabut transcriure a la nostra llengua; sense paranys, apropant-nos-hi amb diàlegs àgils, concrets, plens d’humor, els mots ens arriben projectant vitalitat i llum. Llum molt ben contrapuntada per la il·luminadora Maria Domènech matisant la contundència de la intimitat de l’espai escènic de Ramon Simó, malgrat la foscor interna i la nuesa que ben vesteixen els dissenys de Glòria Viguer, d’aquesta miserable Escena humana que encara, avui, tots habitem.

Marta Momblant