Escena Humana… per un Woyzeck ben resolt

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de setembre)

       Hi ha textos en escena que pengen del fil del seu protagonista i n’hi ha que, el fil argumental, n’és la veritable pedra angular. N’hi ha, però, d’altres encara, els menys, és clar, que ambdues travesses són el sustent de l’èxit de la peça.

Aquest és el cas del ben quallat Woyzeck que a la Sala Beckett de Barcelona s’ha estrenat aquesta setmana i que seguirà enriquint-nos fins el 5 d’octubre.

Com dèiem, una peça mestre que posa a prova el coratge de tot aquell creador escènic que se li acosta per l’alt risc que implica, en la que el protagonista, el soldat ras alienat que intitula l’obra, forma part d’una coral latent, poderosa en el seu conjunt, talment formada per sub-protagonistes, si prenguéssim per separat cada una de les parts que la composen.

L’adaptació escènica que per la Companyia Parking Shakesperae n’ha fet el dramaturg i director Marc Rosich, hi té molt a veure. Impol·luta en la seva resolució, aquesta proposta s’encabeix, transformant-la, i per tant, regenerant-la, al si de la Beckett, tot demostrant un cop més la capacitat que ha fet d’aquesta sala ser la capdavantera de la contemporaneïtat escènica al país, la de -mai més ben emprat que avui- re-inventar-se.

Efectivament, en Marc Rosich, ha demostrat conèixer, fins dominar, les directrius escèniques imprescindibles per a què sigui totalment efectiva una proposta amb els espectadors a dues bandes, els intèrprets sempre establerts en escena i amb l’auditori a vista, sense deixar ni un clot de foscor on aixoplugar el pudor públic, tramoia a pel, decapats de sostre, terra i parets a llum plena, dosis de realitat de peu de carrer, contraposat el desafiament de, tant fer-nos assistir als pobres ciutadans que som els que allí ens asseiem a contemplar passivament una història dura, duríssima, com la de, a estones, obligar-nos a formar-hi part, a veure’ns la seva cervesa, para-culpables del que està succeint, com si, a mercè del requeriment dels personatges, d’aquesta coral que parlàvem, també en fóssim una peça més.

I no es pot ser més Woyzeck que el que ens ha donat Carles Gilabert. Tanta misèria humana eixint d’un sol cos expressiu en només 85 minuts, denota una interpretació d’alçada.

Parking Shakesperare i els seus vuit valents components ha fet bé de sortir del seu acostumat racó de treball del parc de l’Estació del Nord tot exposant-se, i mirant d’esprémer-se, en les possibilitats que ofereix la lectura que 157 anys després encara sustenta per a la nostra Escena Humana la peça major de Georg Büchener.

Marta Momblant Ribas

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s