La V catalana

(Publical al Diario de Teruel  el dissabte 13 de setembre del 2014)                

Els mitjans de comunicació han informat abastament sobre la manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona, els estatals en general de forma parcial, esbiaixada o interessada i alguns barroerament. Els internacionals ho han fet de forma molt més objectiva. La V de la Diada ha estat una manifestació popular i transversal, possiblement la més gran demostració mai realitzada a Catalunya i Espanya, organitzada per associacions culturals i cíviques —Assemblea Nacional Catalana i Omnium Cultural—, a les quals s’han sumat milers d’altres entitats de tot tipus. No ha estat Mas ni la Generalitat els organitzadors o abductors tal com s’insisteix fora de Catalunya. Sis-centes mil persones van formar una gran senyera en els 11 km de la V gegantina —Diagonal-Gran Via—, i a les voreres gent i més gent fins arribar als 1,8 milions. La gent demanava poder votar el nou de novembre tot i que l’eslògan més corejat va estar la independència. No sé que pensarà el lector, però que Espanya té un greu problema amb Catalunya es un fet irrefutable. El percentatge de catalans que no es senten còmodes dins de l’Estat espanyol va augmentant dia rere dia per les raons que siguin. Crec que són diverses i gairebé mai tingudes en compte per la gran majoria dels governs, partits polítics i ciutadans espanyols.

Intentar arreglar un greu problema polític mitjançant només l’aplicació de les lleis i la constitució, és voler creure en la immutabilitat social i política. És una fal·làcia que la realitat històrica desmenteix, i que només pot conduir a canvis sobtats. Si més no, la interpretació de les lleis i de les constitucions és tan diversa com la composició de les institucions encarregades de la interpretació.

En el problema català i en tants altres, es barreja la legalitat amb la legitimitat del poble, el qual demana els canvis. Jo no conec cap altra manera de cercar la solució d’un greu problema polític que no sigui el manifest de la voluntat popular. Sí hi ha formes de fer inclinar lícitament la voluntat del poble mitjançant la seducció i la comprensió, però deixant que s’expressi a les urnes. Crec que en el cas català això és voler tocar el cel amb la mà. I per acabar, quan una parella no poden conviure junts, sempre resta la solució de prendre camins diferents, perquè cap dels dos té dret de fer canviar els sentiments o raons de l’altre.

José Miguel Gràcia 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s