Matarranya Íntim 2014 a Mont-roig

(Publicat al Diario de Teruelel dissabte 9 d’agost del 2014)

No era pas difícil de preveure que el festival Matarranya Íntim —dies 1, 2 i 3 d’agost— de teatre proper, íntim i experimental a Mont-roig de Tastavins fora un conjunt de representacions força concorregudes, com ho van ser l’any passat a la vila de Ràfels. El que potser ningú esperava l’èxit tan espectacular d’aquest any: públic arribat de diferents indrets, majoritàriament de parla catalana, com de Catalunya, València, a mes dels propis veïns del poble, de la comarca i voltants; i un munt de jovents i no tant, interessats pel fet teatral, portat a l’interior de cases particulars i espais històrics de riquesa patrimonial. Tot envoltat amb un hàlit de recerca de sensacions, d’obertura i satisfacció després de cada espectacle. Segons informació dels organitzadors es van vendre més de 1.500 passis per als espectacles, xifra que dobla la del any passat a Ràfels. Alguns espectacles hi eren plens de gom a gom, altres quasi plens, la qual cosa va suposar omplir un 95 per cent de l’aforament total.

Comentar tots i cadascun dels espectacles o peces representades ultrapassaria de bon tros l’espai d’aquesta petita crònica, Tot i que, si em permeteu fer una curta volada a ras de terra per sobre dels espectacles us diré que vaig veure el desig surrealista d’entendre’s de Lijie Wansui, les melodies i esdeveniments sota una faldilla a Volcan azul, la degradació i marginació de l’ésser humà, titella circumstancial, a Parias, les pallasses dels desigs més reals a A todo trapo, el naixement, l’amor i la dura realitat interior fetes dansa a Presencia/Ausencia, el més desembarassat transvestisme que et fa pensar, i que totes les coses no tenen una explicació lògica a El escondite.

Enhorabona al director del festival, Jacobo Roger i a la resta de l’equip, i a totes les companyies que van intervenir, sense oblidar l’Associació Cultural Sucarrats de Mont-roig pel seu treball i coordinació.

Els actes es van cloure esplèndidament a l’ermita de la Consolació: des del pòrtic “Temps al temps” i “Ya babé” cantant poemes del Desideri Lombarte i enfront escoltant, molta gent seguda als bancs de l’ermita, arrenglerats sobre la gespa i sota una apaivagada llum de les estrelles del cel matarranyenc. Cançons, poemes i aromes de la terra.

Quant de bo està fent la Comarca del Matarranya per la cultura i la llengua! Fins l’any vinent.

 José Miguel Gràcia          

Programes de festes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’agost del 2014)

A punt de tornar les festes majors, arriba puntual a casa lo programa corresponent. Se pareix als dels anys anteriors. La tapa és lo dibuix guanyador del concurs celebrat entre els escolars: enguany està la torre, segurament l’edifici més repetit, per més emblemàtic, al llarg de la història dels programes. Les pàgines centrals contenen les fotos de les “dames d’honor”, grans i xicotetes, i les envolten un llistat dels actes programats. No falta la salutació de l’alcalde, que fa balanç de lo que ha pogut fer i projecta lo que farà, i a continuació escriuen lo capellà, una mestra i també –enguany— algun veí important a la política o en algun àmbit professional: tenen l’estrany títol “saluda de…” en lloc del corrent i correcte “saludo”. Per suposat, ningú escriu en català, la llengua de comunicació habitual al poble que es pot estudiar a l’escola de forma optativa dins del marc legal vigent a l’autonomia aragonesa. Pocs però més interessants són los articles que revisen algun aspecte de la història local i de les tradicions populars o que es detenen en coses curioses de la vila. La majoria de les pàgines les ocupen anuncis comercials de tendes, bars i negocis locals, tot i que han anat reduint-se estos raders anys de crisi.

En format només ha canviat lo blanc i negre inicial pel color que ara tenen les pàgines institucionals i alguns dels anuncis, segurament més cars. Los actes són també els mateixos: ball a la plaça i a la glorieta, processó patronal, carreres pa grans i xiquets, estirar la corda, partit de futbol amb rivals de la zona, festival de jota, bou de foc, berena popular, focs artificials des del riu… La gent se mudarà, enramarà les cases, prepararà bons dinars i farà penyes. En certa manera, resulta tranquil·litzador que tot continuo igual que sempre. L’únic afegit últimament és la disco-mòbil pals jòvens, que preferixen tancar-se a les seues penyes i apareixen en algun moment avançat de la nit, lluny dels balls de l’orquestra. Única i significativa novetat d’un divorci generacional irreversible.

María Dolores Gimeno

Tres escriptors aragonesos

(Publicat a La Comarca l’1 d’agost del 2014)

Començaré la meua aportació a “l’Any Desideri Lombarte” fent-me, en veu alta, algunes preguntes. Com serie la realitat cultural del nostre país si encara visqueren els escriptors Jesús Moncada, Josep Galan i Desideri Lombarte?

Perquè ja és mala sort, que tres personatges tan destacats en la normalització de l’Aragó ric i divers de les tres llengües, haiguen desparegut sense arribar a vells i quan més fecunda ere la seva obra.
Segurament la posició política de la casta de “parranda baturra” i les entitats casposes que els ballen l’aigua, estarie tant poca-solta com ho està ara. Segurament dirien les mateixes mentides i tonteries de LAPAO I LAPAPYP. Però serien capaços de menysprear en públic o privat al Moncada escriptor traduït a tantes llengües estrangeres? Li negarien la fe de baptisme aragonès per arribar a ser tant conegut escrivint en català, la llengua aragonesa que la nefasta coalició s’ha obstinat en destrossar?
Què ferien els ximples de la negació de llengües en l’articulista i filòleg Josep Galan, que a més de les seues aportacions a la recuperació del folklore i tradicions aragoneses, ere martell de destalentats de l’extrema dreta de la Franja? Perquè estem segurs que vivint ell no s’hagueren atrevit a posar falses denúncies i querelles, ni a promoure operacions de desprestigi contra coneguts investigadors.
Fa vint-i-cinc anys de la mort del pena-rogí Desideri Lombarte, poeta, escriptor i actiu defensor de la recuperació del català d’Aragó; autor de biografia extraordinària que sols desperta emocions i sentiments positius als qui s’apropen a la seua magnífica obra, cada dia més valorada i coneguda. Cóm serien avui les seves relacions, en tant que escriptor destacat, en la Sra. Consellera de Cultura del Govern d’Aragó? Se’l traurien de davant en les tisores de retallar en Educació? Li penjarien també a les espatlles les mateixes infàmies que ens han penjat a tots els altres, per estudiar i escriure correctament la nostra estimada llengua?
Esperarem les respostes en les pròximes eleccions.

Tomàs Bosque