Cara i creu

(Publicat a La Comarca el 27 de juny del 2014)

La cara. Desideri Lombarte torne a donar una lliçó de naturalitat, senzillesa i ofici en la seua novel·la pòstuma ‘Les aventures del sastre Roc d’Arça’. Vint-i-cinc anys després de la seua mort, apareix esta deliciosa narració a la col·lecció Lo Trinquet, que edite l’Institut d’Estudis Terolencs. Per les planes d’este llibre desfilen els carrers, els camins, els masos i, sobretot, la gent de la Pena-roja del segle XVI, un període que l’autor havie estudiat a fons. En cada lloc, la paraula precisa, sempre la més propera a la parla local, la més genuïna, la més encertada. Un relat ple de costums, de personatges, de fets, de sentiments, de vida. I, mentre el llibre ix al carrer, el Govern de l’Aragó que Desideri tan estimave li done l’esquena a la commemoració del 25è aniversari de la mort de l’escriptor. Segurament, preferirie que no haguere existit mai.

La creu. El programa ‘Un dia de feria’ d’Aragón Televisión, el canal autonòmic de televisió, va dedicar un programa fa unes setmanes a la fira de maig de Vall-de-roures. Una vegada més, la llengua pròpia del poble es va amagar ben amagada. De paraula catalana no se’n va sentir ni una ni mitja. Bé, alguna sí, perquè a la gent que eixie xarrant al programa se n’hi va escapar, mig d’amagat, alguna. No n’hi podien fer més. De tant esforç en amagar la llengua del poble el reportatge resultave forçat i falç. Segons mostrave el programa, la gent del poble parlen entre ells en castellà, una falsedat que el telespectador poc informat pot confundir amb la realitat. Que els veïns parlaren amb el presentador en castellà encara te un pase, però que ho feren entre ells és una trola com un cabàs. Si volien reflectir la fira de maig de Vall-de-roures tal com és, podien haver deixat parlar a la gent amb normalitat i subtitular. Però es van estimar més amagar la realitat. Un dels testimonis va dir que a Vall-de-roures parlen les dues llengües. No va dir quines. Segons ‘Un dia de feria’, a Vall-de-roures només se’n parle una, la de l’imperi.

 

Lluís Rajadell