Escena Humana… La Dama de les Camèlies

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de maig del 2014)

La novel·la d’Alejandro Dumas fill s’edità al 1848 irritant a la emergent i postrevolucionaria classe burgesa francesa de l’època, que conformada per l’aparent ètica i la doble moral, assentada en el patriarcat i en la submissió a la dóna, l’excel·lent dibuix del personatge de Marguerite Gautier, altrament basat en un dona real, amant del joveníssim autor, prostituta de luxe, il·lustrant l’elecció d’una independència econòmica per damunt de qualsevol cànon, va esdevenir més que insultant. I és en aquest precís punt, on la dramatúrgia que ens ofereix Sabine Dufrenoy, posada en escena pel director Hermann Bonnin -Premi Nacional de Teatre 2013- a La Seca-Espai Brossa, rau en modernitat subratllant aquesta transgressió: Marguerite Gautier, una feminista abans d’hora, lluita per la seva llibertat i, en acabat, és per defensar la dignitat vital, no pas per acceptació d’un rol social assignat o per un penediment moral tal i com s’ha presentat tradicionalment, que accepta renunciar a la felicitat. Tal reivindicació queda brillantment palesa en la direcció de Bonnin, quan Margarite recull els diners d’en terra en bavar-se’ls llançat al damunt el despit públic del seu estimat, subratllant el valor que de mercat i de compravenda té ella per la societat, havent estat, aquesta, la seva elecció. Així, a la Sala Joan Brossa i des del 30 d’abril al 1 de juny podem reviure la catarsis d’aquest conegut drama que havent recuperat la seva essència primera se’ns ha pouat en tragèdia clàssica, en un espai a dues bandes tan absolutament nu com tan absolutament ben emplenat per la bellesa de la paraula dita, excel·lentment articulada per tots els intèrprets, còmodament recolzats en la finíssima traducció al català d’Anna Soler Horta que també es pot llegir en la publicació d’Arola Editors en la seva acurada col·lecció de teatre Contemporani Textos a part; d’una peça, l’estructura de la qual n’és un perfecte engranatge de rellotgeria, tal i com la mestria escènica dels seus creadors han demostrat en conservar-ne l’original teatral, que tanmateix pel gust de l’època, va adaptar al 1852, el mateix autor. Els amants de l’òpera no quedaran decebuts en seguir la trama, doncs sense que soni, escoltaran la bella partitura de Verdi a través de les escenes en el seu imaginari. I l’encarregada de fer-nos emocionar amb aquest crit de llibertat i de provocació a la moral establerta és la joveníssima Nausicaa Bonnín, abanderant valentament tan el roig de la seva camèlia com el del seu posat, ennuvolada per personatges voltors, destacant-ne Montse Guallar que borda una Prudence al més pur estil d’oportunista augmentant així el grau de mesquinesa que tinta l’acció, i en Joan Anguera, qui en el terrible paper de pare d’Armand Duval, en sentir-li amb tanta veritat les seves raons d’alt rigor moral, desvetlla tal ràbia, que t’ennuega. Finalment, l’única aliada és la Nanine de la Laia de Mendoza qui amb flotant llum pròpia condueix pulcrament, aquest viatge existencial de la ex-traviada al llarg de tota la peça, engrandint l’única engruna honesta d’aquesta escena humana.

 Marta Momblant