Escena Humana… davant El setè cel

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de març del 2014)

Aquests dies es pot veure un provocador passeig generacional a la Sala Beckett de Barcelona davant el setè cel de Caryl Churchill, se’ns dubte, un magnífic visionat de transgressió. Una transgressió que, ben tramada per l’autora britànica, ens permet testimoniar com passa de manifestar-se subterrània, a explicita. I la seva principal eloqüència rau en l’expressió de la sexualitat que el daltabaix moral entre els segles XIX i XX ha estat capaç de canalitzar.
Caryl Churchill nascuda a Londres al 1938 és una de les dramaturgues més consagrades exhibint en un llenguatge escènic taxatiu, concret i directe tota temàtica interactiva amb el món en el que viu. A través del seu poder escènic ens ha forçat a ser espectadors —que no jutges— del calidoscopi social que la nostra època ha hagut de voltar des del feminisme i la revolució sexual a la crisis de l’estructura familiar, passant d’entre el comunisme a l’imperialisme, fins el bel•licisme que ha conviscut amb el capitalisme.
En aquest cas, El setè cel (Cloud nine) és una aposta de la companyia de Teatre de l’Enjòlit —de llarga trajectòria des del 2006— formada per Lluís Olivé —al punt just del joc en el paper de l’esposa abnegada—, Arnau Marín —inquietant en el Negre de pell Blanca— i Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft i Marta Montiel en satisfactòria complicitat, que en aquesta ocasió també han jugat amb Teresa Urroz —divertida i plena de llum—, tot plegat, sota direcció i coherència de Glòria Balanyà per aquesta peça que per primer cop es veu a casa nostre i s’escolta en català gràcies a la efectiva traducció que n’ha fet l’Arnau Marín. En dos actes, assistim primer a la forta ideologia colonitzadora que els britànics collaren a l’Àfrica, fins que la repressió imperant començà a veure’s amenaçada per les revoltes dels nadius, i traçant un pont projectat en el temps, se’ns situa cent anys després en el Londres marcat per l’alliberació sexual, a contracorrent de l’època Victoriana de la que n’és hereva. Avui, del tot vigent. Tal és el marc de la volubilitat d’aquesta transgressió. Per tant, aquesta coproducció de la Sala La Planeta i Teatre de l’Enjòlit amb la col•laboració de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia que es pot veure del 20 de març al 13 d’abril, és un treball que la directora ha sabut establir sense vacil•lació, respectant l’autora en oferint-nos l’oportunitat de veure la veritable epopeia que va deixar dibuixada en la seva dramatúrgia, plena de carismes estrafets entre transformismes i ambigüitats, homosexualitats i bisexualitats, cançons i orgies, solituds i dependències emocionals que els actors sortegen amb valentia i impacte visual.
“Tot és cap per avall quan arribes al Setè Cel” diu la cançó, en aquesta Escena Humana.

Marta Momblant Ribas

Un pensament sobre “Escena Humana… davant El setè cel

  1. Retroenllaç: Escena Humana… davant El setè cel | Viles i Gents | La Franja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s