A la conquesta de la Roca

(Publicat a La Comarca el 28 de febrer del 2014)

«Un dia de matí, a punta de sol,/ van dir els més vells del nostre territori:/ «amunt i crits»,/ i en la punta dels dits/ d’ungles ben esmolades,/ senyalaven les costes i les moles/ als jóvens que escoltaven./ «Amunt i crits», fills nostres./ […]»

Va ser un matí de la primavera de 1987 quan, per un d’aquells capritxos del destí, va arribar a les meues mans el número zero (1986) de la revista Desperta Ferro!, editada pels Consells Locals de la Franja. No n’havia tingut notícia, de la publicació. Ni tampoc del col•lectiu editor. I que algú, en aquella època, s’haguereatrevit a publicar una revista en català l’Aragó, ere una novetat sense precedents. Mogut per la curiositat, i una mica escèptic, aquella mateixa vesprada em vaig posar a fullejar-la. No sabria dir el motiu però la vaig obrir per la radera pàgina. I al girar la primera plana em va xocar trobar el poema “A la conquesta de la Roca”, d’un desconegut Desideri “Lombarde” Arrufat de “Pena-Roja (Matarranya)”. Sorprés pel descobriment, en vaig fer una lectura ràpida. Ara bé, tal com anava avançant, allò… Mare meua! Allò ere increïble! Ho vaig tornar a llegir, ara detingudament, però… ¿Com podie ser que algú, amb aquell “chapurreau” nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut composar una cosa tan bella i suggeridora?
La lectura d’aquell poema va marcar un punt d’inflexió en la antiga concepció, quasi folklòrica, que jo, per mi, i també per influències, m’havia format de la nostra vella parla. Va ser com obrir una finestranova, a través de la qual vaig intuir les enormes possibilitats d’una llengua incompresa i menyspreada, fins i tot, o sobretot, pels propis parlants. Entre els quals, durant anys, jo mateix.
Ha passat molt temps. I Desideri és lo meu poeta de capçalera. I segurament que “A la conquesta de la Roca” no és lo seu millor poema, ni tampoc un dels més destacats, però a mi, aquella vesprada, em va motivar de manera absoluta.
Allí va escomençar tot.

José A. Carrégalo