França al natural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de febrer del 2014)

Les fronteres entre  nacions no  responen a motivacions de geografia física, les anomenades fronteres naturals, sinó a motivacions culturals, per tal com són creacions humanes. Només per casualitat es correspon la frontera natural amb la cultural: és el cas  d’Islàndia, i poques més n’hi deu haver. Les fronteres culturals són la norma: pensem només, en les de Portugal o en les de Suïssa. Malgrat aquesta evidència França sempre s’ha esforçat en justificar el seu imperialisme sobre alemanys (Alsàcia-Lorena), bascos (Iparralde), catalans (Catalunya Nord), …, amb les anomenades fronteres naturals. Això a França tothom ho té plenament interioritzat, com mostra l’anècdota viscuda per mi a Espira, a Alemanya. Un comunista francès, teòricament lliure de xovinisme, ens féu una conferència i en referir-se a Espira va dir una frase com ara: Ací, més enllà del Rhin …, que va provocar la hilaritat de tots els presents, conferenciant inclòs, perquè Espira és més ençà del Rhin, vist des de França. El conferenciant havia estat víctima de la política-ficció oficial francesa que pretén que el Rhin és la frontera natural amb Alemanya. S’ha de dir que França només aplica el mite de la frontera natural quan li convé, altrament l’oblida. Així veiem que en haver de precisar la frontera entre França i Alemanya al nord d’Alsàcia, els francesos imposaren que havia de ser natural. Decidiren que la frontera seguiria un rierol, la Lauter. Això tenia per als francesos un inconvenient: la frontera natural deixava del costat alemany l’única vila grandeta de la comarca: Weißenburg. Aleshores els francesos van declarar que això de les fronteres naturals no valia i es van quedar Weißenburg, rebatejat ara Wissembourg. És el mateix que van fer quan la Guerra Gran, en decidir que calia dur la frontera natural dels Pirineus a la nova frontera natural de l’Ebre. L’inconvenient era que la vila més important d’aquest territori —Catalunya sencera ja havia estat incorporada a França— era Saragossa, que quedava, hélas, més enllà de l’Ebre. Van fer el mateix: declararen que això de les fronteres naturals no valia, i inclogueren Saragosse a França. Coses de política-ficció.

 Artur Quintana