Escena Humana… Gran Teatre del Liceu, 1994

liceu(Publicat al Diario de Teruel. el dissabte 11 de gener del 2014)

Vint anys després. Damunt la meva taula i fent pila esperant el seu torn hi tinc desenvolupant-se un recull de memòries de la trajectòria artística de Marta Ribas Gracià i Antonio Berge Gil, dos intèrprets lírics que van formar part de la plantilla del cor del Gran Teatre del Liceu. Entre tots dos artistes es pot resseguir un període d’un total de quaranta-cinc anys de la història d’aquesta seu del mon líric, altrament el teatre més empès per un dels sectors socials més importants de casa nostra.

El recull de memòries tracta de l’època que anirà d’entre el 1962, any en què Marta Ribas Gracià hi va entrar a formar part amb només vint anys, recollint a l’any 1972 la incorporació d’Antonio Berge Gil, qui va professionalitzar-s’hi, fins que durant el temps en què havent-se cremat el Liceu, i sota un règim de treball restringit per la reducció de les temporades operístiques es retirà al 1997,  continuant per la successió d’esdeveniments que ens permetrà conèixer l’efecte que després del seu incendi, representà el nou teatre, un cop reconstruït, a la gent que hi treballava, per acabar cloent el recorregut al 2007, any en què la Marta es retirà.

 I és que tot plegat ens permetrà, des d’una perspectiva singular com és la del món de l’òpera al teatre del Liceu, un microcosmos en sí mateix, sotjar un període històric prou significatiu en termes generals per a la societat de tota la segona meitat del segle XX. A través d’aquest vitrall, tafanejarem aspectes d’aquest univers tan peculiar, tals com la mutació de les maneres de fer en quant a la gestió teatral d’aquests anys, el transvasament de les prioritats artístiques, els canvis en les accions organitzatives, les transformacions espectaculars per les que el Liceu, en tant que empresa generadora d’un producte artístic i cultural, va haver de sotmetre’s durant el trànsit d’una gestió privada i pràcticament voluntariosa a una de gestió pública i totalment professionalitzada; assistirem a l’efecte causat per una jerarquia en un quefer creatiu, i apreciarem el seguiment dels gustos escènics generacionals d’una comunitat marcada per la seva afició musical.És aquest, doncs, un passeig pels records, uns records per compartir, uns records on es barrejaran tot de petites històries de grans homes i grans dones, per bé que uns tinguin noms gegants i d’altres noms discrets, a partir d’una bona rauxa d’emocions, les unes marcades pels aplaudiments de l’èxit, les altres per les fites interrompudes -talment les que corresponen a les grans experiències vitals- i, dels qui gaudirem una petita part del seu esclat més brillant, a l’hora que besllumarem el seu propi quefer més quotidià, més proper, més fràgil, més humà.

Marta Momblant