La gran fugida

(Publicat a La Comarca el 10 de gener del 2014)

Sé que no sóc una excepció, però a voltes em sorprenc pensant que molt abans de tindre “ús de raó”, o, lo que és igual, plena consciència del bé i del mal, era capaç de discernir clarament allò que ere just del que no ho ere. En eixe aspecte recordo que, un bon dia, poc abans de fer els cinc anys, molt enfadat perqué els meus majors em degueren runar per alguna causa de la que no en tenia culpa, vaig decidir anar-me’n de casa.

Així és que, sense pensar-m’ho dos voltes, vaig emprendre la fugida per la Placeta avall. Tinc present que vaig eixir de la vila pel Portal. I a la bassa del Molí, tot decidit, vaig continuar pel camí de la font del Domenge, que es trobe a uns pocs centenars de metres però que a mi em pareixie que estave molt lluny. Ara bé, súbitament, a les poques passes, em va vindre com un atac de pànic. De prompte tot es va fer negre. Anar sol pel món ja no aparentave ser tan fàcil com en un principi m’havie paregut. De manera que, indecís, i inquiet per les possibles conseqüències d’aquella decisió tan impulsiva, a l’arribar a la pallissa de Sastron em vaig assentar a reflexionar a la roca que li fa de solament. I allí em vaig estar cavil•lant sobre la meua dissort fins que davant de mi es va aturar un home que pujave amb una cavalleria del ramal. A partir d’aquí la memòria es perd en les boires dels anys, i no recordo la conversa, però penso que aquella persona, estranyada de vore’m per les afores, em deguere preguntar qué hi fea allí tan solet. I jo amb la espontaneïtat pròpia de l’edat li deuria respondre la pura verdat. Suposo que a partir d’aquella explicació el bon home deguere desviar la conversa per a distraure’m, invitant-me a muntar a cavall, ja que em recordo vagament entrant a la vila, embotit en un dels cornalons de la sària i fins a la porta de casa. I així és com va acabar la meua gran, primera i única fugida: als amorosos braços de ma mare i plorant com una Magdalena.

J. A. Carrégalo