Òpera a Saragossa?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de desembre del 2013)

Saragossa fa molt de temps que no gaudeix d’una programació operística estable, aspecte força anormal en una ciutat de set cents mil habitants, i amb una presumpta tradició en èpoques pretèrites. De l´àmbit saragossà han eixit estels del teatre líric com  Fleta, Bernabé Martí o Pilar Lorengar. I els anys seixanta i setanta hi van actuar les màximes lluminàries del moment; aquí va debutar Carreras i van passar pel  Principal Kraus, Domingo, Caballé, Di Stefano, Pons, Aragall, Protti i molts altres. Tota aquesta suposada “època daurada” la van acabar els socialistes, perquè estimaven que era un espectacle elitista i decadent.

Tot això són focs d’artifici, perquè el que es feia era una mena de “festivals” que res tenien d’estables. No hi havia orquestra, ni un teatre en condicions, ni cor (venien membres del Liceu) ni una programació seriosa. En una paraula: “bolos”. Després res de res. En resum: que a Saragossa no hi ha afició a la òpera. Les “cosetes” que omplen ara al Principal són indignes d’una ciutat amb “presumpta” tradició, i a penes existeixen una trentena de persones assabentades d’allò que es cou als fors operístics de primer nivell. El públic actual no té interès per veure espectacles de qualitat (que són cars) i musicalment roman aferrat al repertori més ranci, i res sap, ni vol saber, del barroc (bressol del`òpera), ni del segle XX (totalment anatemitzat). Compositors habituals als grans teatres europeus com Monteverdi, Händel, Purcell, Rameau, Gluck, Berlioz, Mussorgsky, Dvorak, Rimsky Korsakoff, Debussy, Berg, Jànacek o Britten, són totalment desconeguts. Richard Strauss i Wagner es consideren encara vanguardistes (i  molt pesats o durs de pelar) i el mateix Mozart es veu com si fos un compositor d’operetes: unes extraordinàries Noces de Figaro (en concert) provinents de Bilbao amb un repartiment estel·lar, van fer fugir a la meitat de l’auditori fa uns anys.

Afortunadament des de 2009 hi ha una associació operística que intenta capgirar aquesta penosa situació (maltractada a més a més per les retallades a la cultura): la Asociación Aragonesa de la Ópera Miguel Fleta. Ja comença a fer-se notar, però en un futur se’n sentirà parlar.

Antoni  Bengochea