La carteta

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre 2013)

Bona part dels meus records de la infància passen per un rosari, comú entre la xicalla de l’època, de tamborinades, barrocos, tossades i croquinots. Avui penso, no sense nostàlgia, que per a la gent menuda d’aquell temps, mantindre l’estabilitat pels carrers de Mont-roig —empedrats amb còdols i cantals—, es convertie, diàriament, en una heroïcitat.

Una qüestió tan difícil com poder disposar d’alguna perreta per a comprar quatre confits. Jo, trist de mi, no tenia mai un ral. I per tal causa em considerava l’etern “desperrat”. Així, no ere estrany que, cada any, amb les primeres calors, aguardara impacient l’arribada del senyor Joan Font i de la seua muller, en l’esperança que, amb ells, com sempre i com per art de màgia, canviarie dràsticament la meua sort.

Fee tants anys que aquells barcelonins estiuejaven a l’hostal de mons iaios que havien passat a ser com de la família. I ere en les sobretaules familiars quan lo senyor Font mos fee jugar a «la carteta», en la que, al crit d’«un, dos, tres, lo qui parlo carteta» —al temps de donar tres rítmics copets amb la palma de la mà al palmell d’una criatura—, el primer de la reunió en rompre el silenci havie de pagar una pesseta. Premi que s’endurie el qui fore capaç d’aguantar-se sense parlar fins al final. I, curiosament, ere sempre ell lo qui es descuidave i parlave. I per un d’aquells encerts, de manera invariable, era jo lo qui guanyave —la meua persona ere el centre d’atenció, ja que les germanes o eren molt menudes o encara no havien naixcut.

“Lo sinyor Joan” tenie la precaució de portar les pessetes en bitllets, perquè —segons die— a “la carteta” s’hi havie de jugar amb paper. I deu fer una quorantena d’anys, en memòria de les estades mont-rogines i de les glorioses sobretaules, va tindre el detall de regalar-me’n uns quants, nous, sense cap arruga ni doblec, que tenie guardats per a mi des que era com un bolet. Los recordo, a ell i a la seua senyora, amb molt afecte.

J. A. Carrégalo