Tàpies, des de l’interior

(Publical al Diario de Teruel el dissabte 3 d’agost del 2013)

Si fa un més intentava trobar el meu lloc entre la caòtica munió que concorria a la macroexposició de Dalí del Reina Sofía, fa uns dies em passejava tranquil i silenciós pels amplis i solitaris espais del MNAC a Barcelona, reflexionant i deixant-me envair per l’art d’Antoni Tàpies. Dos catalans universals. Salvador Dalí, promocionat per l’espanyolisme, té un públic massificat (Àvida Dollars l’anomenava Breton), de tota mena i condició (molts, molts espanyols), que alimenta la seva megalomania i el seu narcisisme (al menys el del Dalí-Actor). Antoni Tàpies, promocionat pel catalanisme, és un ferm intel·lectual amb tendència a l’interiorització i a la espiritualitat, i obté allò que transmet: amplitud, silenci, un espai per a la reflexió i poca, molt poca gent (i pocs, molt pocs catalans). Curiosament, mentre que Dalí (home espectacle) es mou com peix a l’aigua en els formats petits i les miniatures, Tàpies (home interior) impacta més en els formats amples i murals. Així, paradoxalment, a la exposició daliniana hi ha molta gent intentant observar obres petites, i a la tapiana hi trobem molt espai buit davant d’obres bastant grans. Tots dos artistes, d’importància similar per a la història de l’art, tenen un component surrealista que els fa de difícil comprensió des d’un punt de vista racional. Dalí és més abstracte i subjectiu, però amb una expressió formal molt acadèmica. Tàpies es més realista de contingut i, de vegades, de materials, però formalment antiacadèmic (i informalista). També la relació que mantenen amb el públic els diferència: mentre que a Dalí infravalora el públic (la comprensió de la seva obra no l’importa; ell és un ésser superior que alimenta a les masses indocumentades), per tant el públic té permís de quedar-se amb la bellesa formal superficial o amb qualsevol detall, Tàpies (que potser sobrevalora el públic) busca un espectador molt més actiu que s’impliqui en el procés creatiu i en la comprensió de l’obra. Per al públic burgès l’obra tapiana és lletja, pobra, poc decorativa; i el món artístic català té una tradició (que arranca amb el gòtic i culmina amb el modernisme) molt, molt burgesa. Per això Tàpies (tan catalanista ell) té un problema amb els seus paisans.

Antoni Bengochea