Al pedrís

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juliol del 2013)

Lo pedrís és un banc de pedra adossat a la frontera de la casa, al costat de la porta. O ho era. Abans les cases de les viles eren d’una altra manera i tenien pedrissos, un bon puesto per assentar-se quan començava el bon temps, a partir de mitja tarda i a la nit a la fresca. Era un espai de molta sociabilitat del grup de veïns, per fer la xarraeta i sobretot per vere i comentar qui passava. Al costat del pedrís les cadires envaïen les voreres i la calçada, poc transitada, fent rogle.

Als rogles que encara perviuen per les nostres viles n’hi ha sobretot gent gran. Tenen una dura competència amb los vehicles veloces i les noves sociabilitats a les terrasses dels bars o davant d’una pantalla de tele. I és una llàstima perquè allí lo temps s’atura, adquirint una dimensió tranquil·la i estiuenca, subjecte a l’espai que dominen los que estan assentats sobre els que passen, que han de saludar primer i que a voltes s’aturen. És un entremig entre el carrer i la casa, zona particular i de tots, de persones que es troben, intercanvien una simple comunicació fàtica o conten notícies: qui ha arribat de fora, quans dies se quedarà al poble, què coses t’han passat, què tal va la salut, com estan los parents, coses més generals…

Algun en queda encara, però estic segura que molts no saben què és un pedrís. És lo destí de les coses que dixen d’utilitzar-se, que es queden sense paraules. N’ham perdut moltes altres juntament amb les cases, que defora tenien gatera –gats sense amo que eixien i entraven—, anelles per lligar els bagatges i picaports, i a dins pallisses, cisternes i trulls a la planta baixa i solonars al pis més alt. No n’hi havia porter automàtic; no en calia, la porta estava sempre oberta i, com que n’hi havia confiança, en marxar la gent de la casa dixava la clau detràs de la gatera.

María Dolores Gimeno