Dalí segueix portant cua

 Com s’esperava, l’èxit de l’exposició de Dalí està sent aclaparador. L’esplèndida mostra del Reina Sofia va camí de batre rècords. Per què: és el millor?, és el que més agrada a la gent? Una opinió m’ha sorprès sobre totes, la de la crítica d’art Georgina Adam: “Dalí agrada molt perquè el compra tothom”.

Això em sembla una “boutade”o, millor, un acudit.

Després de passar tres hores (totalment insuficients) a l’exposició madrilenya, vaig poder confirmar l’interès per l’obra d’aquest geni-histrió-bufó de Figueres. I em vaig dedicar, entre altres coses, a escoltar opinions, observar reaccions, i fins i tot, a conversar d’algunes coses. Així  vaig poder constatar cares d’estupefacció i incomprensió  de molts, u opinions tan curioses com: “no comprenc gairebé res, però és un gran detallista, observeu com ha pintat aquest tros de pa, aquest ull o aquesta mosca”. També vaig poder observar, una vegada més, la decepció del públic davant del “Chien andalou”, o com la minúscula i poètica “Persistència de la memòria” passava desapercebuda.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de juny del 2013)

 El surrealisme és un moviment comprensible, però difícilment interpretable. Què atreu al públic, doncs, d’en Dalí,  que no atreu d’un Tanguy, Miró, Ernst, o Magritte? Jo aportaria tres coses: misteri, academicisme figuratiu i  morb.

El MISTERI es propi de tots els surrealistes i, en general, de les avantguardes. Atreu al públic àvid d’imatges inquietants e innovacions. L’ACADEMICISME FIGURATIU és alabat sobre tot pels públics conservadors, que valoren l’elaboració artesanal. Això eliminaria a companys com Miró, Klee o el mateix Picasso, o amb una iconografia més abstracta (Ernst, o Tanguy). Ens quedaria Magritte, tan inquietant i acadèmic com Dalí, però que té molts menys elements morbosos (malaltissos o sexuals). I el MORB, atreu a tots: progressistes i conservadors.

Per això Dalí atreu a tots els públics. La qual cosa no vol dir que el comprenguin o que el gaudeixin. Molts es queden amb la juvenil noia de la finestra. Atracció, comprensió i plaer estètic no van de la mà, i la distància entre el geni i el pallasso ambiciós venut als dòlars i al franquisme (la mostra evita aquest aspecte) és massa propera en aquest artista notòriament sobrevalorat.

Antoni  Bengochea

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s