Escena Humana… a l’Oceanogràfic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de maig del 20139

Aquesta Escena Humana no serà literària, però no per això, en el seu contingut serà menys poètica. Hi trobarem, talment foren quadres dramàtics, exultació, bellesa i amargor. I en acabat, haurà acomplert amb una de les majors regles Aristotèliques: la Catarsi que provoca el seu efecte.

I és que després de deu anys, València conté un dels complexes més espectaculars on poder allotjar animals aquàtics. L’univers marí, invisible per a la grandíssima majoria, té en aquesta magna instal·lació, una seu on fer-se’ns present pels mortals de la superfície…

És davant seu que, aleshores, hauríem de poder sentir la nostra pròpia petitesa, copsant que som només, una part més, d’un tot. En veure els habitants de les immensitats oceàniques en la seva varietat, hom bé podria aturar-se a pensar en la gran dosi de tolerància que ha d’haver quedat establerta, en termes evolutius, en aquest regne animal. Tot veient entrecreuar-se per damunt del cap, en transcórrer els cristal·lins passadissos de tub pels que ens és permès de caminar i badar, com neden, decidits, en tal quantitat de mides, formes i expressions tots aquells peixos, els quals ofereixen incomptables freqüències rítmiques i agrupacions harmòniques de corrents i contracorrents que s’esquitllen sense disbauxes. Un mon inconegut que presenta unes regles de convivència tan clares com estructurades… Que es percep aclaparador.

I colors… Diversitat de colors. Immensitat de colors. Embriac de colors. Un medi titllat de foscor que sigui capaç d’albergar uns éssers tan rics en coloració…

Un cop més, però, i sense deixar d’agrair haver gaudit de tal espectacle, considerant, a més, que l’objectiu publicitari final de l’aposta per un oceanogràfic d’aquestes característiques i cost és reafirmar en la població bípeda terràqüia la màxima de les tres R, siguen  dites de passada, Redueix, Reutilitza, Recicla, —àrdua fita si hem d’aconseguir fer solc en la nostra actual cosmovisió—, hem estat nosaltres, l’humà, que hem tornat a fer exhibició de la nostra pretesa i mal entesa supremacia i hem acabat fent abús de la nostra capacitat de manipulació a través de la qual, més d’una espècie, en surt malparada…

Pensem-hi un moment, només com a referència i abans de fer a baixar el teló: calia reproduir el medi Antàrtic en mig del llevant Mediterrani on han quedat enllaunats els pingüins mancats del seu veritable flaire mediambiental…?

És la nostra falta de respecte, altrament estesa en tots els àmbits de la nostra organització social, en creure’ns titellaires de la Natura, en lloc de reconèixer-nos tan titelles com tots els altres, tan vius, tan éssers…

Senyors, la captivitat, no només deteriora els éssers per la privació de la seva llibertat, sinó, i sobretot, per la recessió dels estímuls, tan els ambientals, els psicològics, els vinculants als reptes, els que envolten la salubritat, els fisioquímics, els socials, els dels aprenentatges, els culturals…

Marta Momblant 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s